Pep: —Hola, Nico. T'he convocat a aquesta reunió perquè ens coneguem una mica millor. Per començar, m'agradaria que em diguessis si saps alguna cosa de la meva manera de treballar...

Nico: —Doncs la veritat és que no gaire. Et conec de vista i res més. Algú m'ha dit que quan t'emprenyes tens molt geni.

Pep: —Jo? No sé qui t'ho haurà dit, però em penso que no és del tot cert.

Nico: —Potser volien dir que ets molt tossut i que vols que les coses es facin com tu vols i per això t'emprenyes...

Pep: —No ho sé. Les persones que han treballat amb mi no m'ho havien dit mai, i jo no crec que sigui com tu dius. Ja veuràs com no és cert. Per altra banda, m'agradaria que em diguessis què creus que podem fer per millorar l'esport al poble.

Nico: —M'agrada que em facis aquesta pregunta. El que s'ha de fer és posar més diners per al club de futbol i treure'n d'altres activitats. El futbol és un esport molt complet, i cal potenciar-lo. Fixa't que la televisió només parla de futbol i no de natació o de natació sincronitzada. Estic una mica tip del ioga, el pilates i les carreres de bicicleta de pa amb tomàquet. Jo ja li vaig dir al Ramon que si seguim així acabarem fent punt de creu asseguts tots sota les cistelles del bàsquet.

Pep: —Bé, però què fem amb les persones que estan fent ara mateix les altres activitats? Perquè, pel que veig, els darrers anys han pujat altres esports i ha baixat justament el futbol.

Nico: —És clar, si tots els diners són per a les altres coses. El camp de futbol me l'ocupen cada dos per tres per fer festes populars, concerts, partits d'hoquei herba, curses, de tot... Menys el que s'hi ha de fer, futbol.

Pep: —Bé, ja en parlarem, perquè jo no tinc tan clar que no calgui fer altres activitats. El primer en el que hem de pensar és en la gent, oi?

Nico: —La gent no sap el que vol...

Pep: —Bon dia, Antoni. Amb aquesta reunió el que pretenc és un primer contacte per tal que ens puguem conèixer millor. M'agradaria saber, per començar, si has sentit a parlar de la meva manera de treballar...

Antoni: —He sentit que ets molt perfeccionista. A vegades massa.

Pep: —Sí, sé que tinc una mica aquesta fama. Jo crec que sóc una persona pacient i que té en compte els altres. Mai pots agradar a tothom. Ara m'agradaria que em diguessis què creus que podem fer per millorar l'esport al poble.

Antoni: —No tocar res. Les coses funcionen, les instal·lacions més o menys estan en condicions, es fan activitats i ja està. Si proposes coses, la gent que no ho vol s'enfada. Si canvies horaris o normes, també... Val més deixar-ho tot com està.

Pep: —Però he estat analitzant informació i veig que comparativament tots els pobles del voltant fan moltes més activitats que nosaltres; de fet, algunes persones m'han confessat el seu descontent perquè han d'anar a fer esport a ciutats veïnes.

Antoni: —Aquests segurament són nouvinguts.

Pep: —Dius que tot funciona. He vist que fa tres mesos que la porta principal del poliesportiu està trencada i la gent ha d'entrar per darrere, cosa que fa que els dies de pluja tothom surti ple de fang.

Antoni: —I què vols que hi faci, si els de l'empresa de portes automàtiques no vénen.

Pep: —Una pregunta més: per què les instal·lacions es tanquen a les sis de la tarda?

Antoni: —Perquè sempre s'ha fet així.

Pep: —Hola, Pepa, com va tot? Per començar, m'agradaria preguntar-te si has sentit a parlar de la meva manera de treballar...

Pepa: —Doncs... la veritat, no en sé res.

Pep: —Tracta'm de tu, si us plau. També m'agradaria saber què creus que podem fer per millorar l'esport al municipi.

Pepa: —No ho sé. A mi mai m'han demanat opinió. Jo crec que es podrien fer més coses, però aquí tothom va a la seva, tant el Nico com l'Antoni.

Pep: —Per cert, he vist que hi ha uns fulls d'activitat dels monitors, però no he trobat cap mena de control sobre les persones que treballen a les instal·lacions.

Pepa: —No, és que aquests no ho fan. Jo ja li ho vaig comentar una vegada a l'Antoni, i em va dir que no ho feien perquè no ho havien fet mai.

Pep: —I què en deia, el Ramon?

Pepa: —No va dir res; li ho vaig comentar i no en sé res més. Jo no sóc ningú per fer més.

Pep: —Bé, Nico. Dit tot això, ara necessito de tu el següent. Ets una persona amb molta experiència. Sé que penses que el futbol és molt important, però cal que entenguis que l'esport municipal ha d'adreçar-se a tota la població. No podem fer futbol per a majors de seixanta anys ni forçar totes les persones a jugar a futbol. De fet, no podem ni obligar els nens. Em semblarà perfecte que es vulguin fer equips de futbol de qualsevol col·lectiu, però el teu càrrec et dóna la responsabilitat de pensar més enllà del que a tu t'agrada. La teva forma de veure les coses no és universal. De fet, la meva tampoc, i per tant ens hem de posar en la pell dels altres.

Nico: —Llavors no vols que es faci futbol.

Pep: —Jo no he dit això. El futbol és un esport important i cal continuar amb ell, però no a costa del que volen altres persones del poble.

Nico: —I si la gent vol futbol?

Pep: —Què et sembla si els ho preguntem?

Nico: —Em sembla bé. Et demano només que em deixis encarregar-me d'aquest estudi.

Pep: —D'acord, ocupa-te'n tu.

Pep: —Arribats a aquest punt de la conversa, et comento què vull de tu. Tinc la sensació que estàs desganat. Estic convençut que quan vas entrar a treballar ho vas fer amb il·lusió, i cal que la recuperis. Es poden fer moltes coses a les instal·lacions, i només cal que ho fem. Coneixes perfectament tots els racons i les possibilitats de les dependències. Ajuda'm a fer un canvi. Tothom paga els seus impostos i, per tant, els hem de correspondre. I si això vol dir fer un esforç, caldrà fer-lo. I quan dic tothom, vull dir tant els de tota la vida com els nouvinguts. Què n'opines?

Antoni: —Que què n'opino? Doncs que la teva visió no es farà realitat, perquè per tenir més hores les instal·lacions obertes cal més gent, i això costa diners. Per arreglar la porta cal que paguem a l'empresa la darrera reparació. I no vénen perquè portem un retard de 160 dies en el pagament. Tot això són ximpleries. El que es vol, no ens enganyem, és pitjar l'accelerador, perquè d'aquí un any se celebren eleccions i es vol fer una neteja de cara a la galeria.

Pep: —No em diguis això, Antoni. Tinc el beneplàcit de la regidora d'Esports per tirar endavant tot el que t'he dit.

Antoni: —A la Regidoria no es fan bé les coses. No en tenen ni idea, d'esport.

Pep: —I tu fas bé les coses? En el tema de la porta què has fet? No podries trucar a Tresoreria, a la Regidora o a qui sigui per accelerar el pagament? I per què no feu el registre d'hores a les instal·lacions, com la resta del consistori?

Antoni: —Home, ara em treus això? Mira, jo sóc com sóc. Jo no canviaré i sempre dic la veritat. I el que t'he dit és la pura veritat. El que vols fer no es podrà fer perquè no hi haurà diners. I si no, ja veurem.

Pep: —Poder no es podrà fer immediatament, però més tard o més d'hora ho tirarem endavant, amb tu o sense tu... —va dir el Pep pujant el to de veu.

Antoni: —T'estàs enfadant. Veus? Ja m'ho deien, que t'empipaves massa aviat.

Pep: —Doncs després de tot el que t'he dit, necessito que m'ajudis a tirar endavant aquest projecte. Vull que opinis, encara que et sembli que siguin coses sense importància, que em diguis el que creus que podem millorar, el que fem malament, i també si jo faig coses malament. A la part de promoció vull que t'impliquis més. No tan sols que facis la feina. Podem fer coses grans i engrescadores. Compto amb tu?

Pepa: —Sí. M'agrada molt el que m'expliques i faré tot el possible per arribar a aconseguir la visió que m'has comentat. Respecte als valors, hi estic totalment d'acord. Només vull reclamar que m'ajudin més. Amb en Ramon, que era una bona persona, moltes vegades em sentia sola i no sabia exactament què fer. Ell donava per intocables moltes coses que per a mi no ho són.

Pep: —D'acord. Farem un seguiment regular i a cada reunió em dius coses que vols que aclarim. I si són coses puntuals, tens el meu mòbil i el meu correu electrònic, i si sóc al meu despatx, tens la porta oberta.