A les preguntes: “què motiva?” i “què no motiva?” se'ls ha donat tradicionalment dues respostes:
En aquest sentit es parla de motivació intrínseca o interna quan sorgeix d'un mateix; i extrínseca o externa quan la motivació prové de l'exterior de la persona.
Les teories sobre l'existència d'una motivació intrínseca parteixen del principi que no és necessària cap necessitat o element de recompensa extern perquè una persona es motivi. O sigui es pressuposa que les persones tenim una motivació espontània, fruit de la nostra capacitat mental i la nostra voluntat sense necessitat que una mica de l'exterior ens provoqui la motivació.
Què provoca aquesta motivació interna? Hi ha diverses respostes que es complementen:
Aquesta resposta es complementa amb l'afirmació que existeixen fets, objectes i situacions que són motivadores en si mateixes precisament perquè compleixen les condicions anteriors. Què et motiva, per exemple, a conèixer altres persones sense cap necessitat específica? Doncs pot ser per curiositat, per plaer, per la novetat, perquè en el fet de conèixer gent hi ha una certa complexitat i perquè és imprevisible saber com seran. Aquesta explicació es pot aplicar a la majoria de motivacions intrínseques, ja sigui anar d'excursió, investigar, estudiar, viatjar, assistir a un concert.
Les motivacions intrínseques funcionen encara millor si hi ha un equilibri entre la conducta o tasca i la competència personal quan es realitza aquella activitat.
El psicòleg Bandura va definir el concepte d'acte-eficàcia, o sigui la pròpia competència en un tema com a element també de motivació. Si no hi ha equilibri entre el teu acte-eficàcia i la conducta no hi ha motivació:
Les motivacions intrínseques són les que millor funcionen perquè solament depenen d'un mateix i estan relacionades amb la teva pròpia voluntat, desig i competència personal.
Les motivacions extrínseques són aquelles que provenen de l'entorn de la persona. Exemples de motivacions extrínseques són l'èxit, els diners, el poder, el reconeixement social.
Són motivacions que funcionen sempre que hi hagi una recompensa després de la conducta.
Els motius que pot tenir una persona per treballar. Si són motivacions extrínseques es treballa pel sou, pel reconeixement social, per l'èxit associat al treball o pel prestigi social. Aquestes serien motivacions extrínseques, basades en la recompensa i en l'esquema de la psicologia conductista.
Les motivacions extrínseques són inestables perquè sempre depenen de la recompensa i, si desapareix la recompensa, acostuma a desaparèixer la motivació.
Existeixen també les motivacions mixtes, intrínseques i extrínseques alhora. O sigui, poden conviure motivacions personals amb motivacions socials.
La motivació de la teva feina pot ser deguda al plaer associat a la tasca o per l'imprevisible de la teva feina. Això són dues motivacions intrínseques. I al mateix temps també pots estar motivat per la recompensa econòmica i les felicitacions per fer la feina ben feta. En aquest cas són dues motivacions extrínseques.