Estudi de la vulnerabilitat de les urbanitzacions i nuclis de població

Des de la dècada dels 70, als Estats Units hi ha hagut diferents aproximacions sobre com descriure els escenaris de pèrdua d’habitatges a causa dels incendis forestals. Tots ells se centren en un mateix problema fonamental: “l’incendi es propaga des de la vegetació cap als habitatges”. Aquesta problemàtica, cada cop més creixent, va motivar els serveis de prevenció i extinció d’incendis forestals nord-americans a trobar una terminologia comuna que definís aquests escenaris i ajudés a disposar d’un llenguatge comú.

L’any 1974, l’investigador Clay P. Butler va introduir el concepte d’Urban-Wildland Interface (interfície urbana-forestal), definit com una zona caracteritzada per dos tipus diferents de combustible: la presència de vegetació inflamable per un costat i per l’altre, la presència d’habitatges construïts amb materials inflamables. El límit entre aquests dos ambients el va definir com a “Fire interface” (interfície de l’incendi).

El concepte Urban-Wildland Interface, ha estat un terme respectat i considerat, i amb els anys, aquesta definició més simple s’ha anat ampliant fins a trobar en la bibliografia diverses classificacions d’interfície urbana-forestal que descriuen els diferents escenaris de vulnerabilitat que poden patir els nuclis de població enfront dels incendis forestals. Aquests escenaris vénen principalment determinats per la densitat d’habitatges presents en una àrea forestal.

El conjunt del territori mediterrani va experimentar, a partir dels anys 60, un canvi en la forma de vida tradicionalment concentrada. El model residencial que sorgeix es caracteritza per una producció accelerada d’habitatges distribuïts de forma dispersa en terrenys que fins llavors s’havien mantingut al marge de les dinàmiques d’urbanització, un model fins aleshores establert en la cultura anglosaxona i especialment nord-americana.

Aquesta nombrosa ocupació d’espais residencials de baixa densitat en el nostre territori, ha donat com a resultat zones residencials amb un gran dèficit quant a serveis urbanístics bàsics, acompanyat d’una alta vulnerabilitat front els incendis forestals.

La importació d’aquest nou model residencial ha provocat, en conseqüència, la creació de noves zones d’interfície urbana-forestal.

Tanmateix, aquesta producció d'habitatges, la majoria unifamiliars, dins de terrenys forestals, no ha estat una còpia exacta del model nord-americà. Afortunadament, encara que sigui per una qüestió de tradició, la majoria dels materials emprats per a la construcció dels diferents elements estructurals d’aquests habitatges han sigut materials no inflamables.

Aquest punt ens condueix a revisar el concepte d’interfície urbana-forestal establert per Clay P. Butler, que tal com es deia en l’anterior apartat, el definia com la zona caracteritzada per la presència de vegetació inflamable per un costat, i per l’altre, la presència d’habitatges construïts amb materials inflamables.

Les zones d’interfície urbana-forestal de la mediterrània compleixen parcialment amb la descripció de Butler, perquè també són nuclis de població amb presència de vegetació inflamable. La diferència, com s’apuntava, és que els habitatges no han estat construïts majoritàriament amb materials inflamables.

Tot i aquesta important puntualització, l’experiència viscuda indica que els nuclis de població instal·lats en zona forestal han patit diferents danys a causa dels incendis forestals i, en l’actualitat, suposen un greu problema de seguretat per als béns i les persones que hi resideixen així com per als equips d’extinció.

Admetent l’existència d’aquesta problemàtica, i considerant les diferències apuntades sobre el tipus d’habitatges existents en la mediterrània, és important fer un esforç d’adaptació de la definició d’interfície urbana-forestal formulada per Butler.

Les zones d’interfície urbana-forestal mediterrànies es caracteritzen per la presència de vegetació inflamable per un costat, per la presència de material inflamable fabricat per l’home en l’entorn més immediat de l’habitatge principal, com matèria combustible sòlida (barraques, cobertes d’emmagatzematge, electrodomèstics, mobiliari divers, separacions i tanques de bruc, canyes, boix, etc.) i presència de fluids combustibles, i pel tipus de materials i elements constructius de l’habitatge (propietats de reacció del foc i resistència al foc dels materials constructius).

La interfície de l’incendi urbana-forestal en el cas mediterrani és el mateix que el definit per Butler, existeix també un punt on canvia el tipus de combustible que alimenta un incendi, inicialment combustible forestal fins a un incendi alimentat per un combustible fabricat per l’home.

El concepte d’interfície de l’incendi ens determina que la vulnerabilitat d’un habitatge davant l’arribada d’un incendi forestal depèn, en gran part, de la proximitat i l'exposició d’un habitatge respecte del combustible forestal.

En el cas d’un nucli de població, la vulnerabilitat dels habitatges enfront dels incendis forestals ve determinada per la presència de combustible forestal tant en l'entorn com en l’interior del mateix nucli.

Davant d’aquesta afirmació es pot determinar una classificació que ajudi a entendre la vulnerabilitat d’un nucli de població situat en zona forestal adaptant el concepte urbanístic de densitat d’habitatges, definit com el nombre d’habitatges per hectàrea construïts en una àrea o sector.

Pot ser útil per determinar la vulnerabilitat dels habitatges la introducció del concepte de densitat urbana-forestal, que es pot definir com el coeficient que fixa el nombre d’habitatges per hectàrea construïts en una àrea o sector, considerant que la resta d’espai queda ocupat per combustible forestal.

Els nuclis de població situats en zona forestal que presentin un menor coeficient de densitat urbana-forestal, seran nuclis més vulnerables als incendis forestals en trobar-se en un escenari amb habitatges amb una forta presència en el seu entorn de combustible forestal.

El concepte de densitat urbana-forestal ens permet determinar quatre escenaris diferents que caracteritzen la interfície urbana-forestal mediterrània:

• 1. Nucli de població de densitat urbana-forestal Alta: Nuclis consolidats urbanísticament, amb poca presència d’espais interiors ocupats íntegrament per vegetació.

• 2. Nucli de població de densitat urbana-forestal Mitjana: Nuclis amb una presència aproximada del 30-40% d’espais ocupats íntegrament per massa forestal, i la resta d’espais són ocupats per habitatges, vegetació domèstica i altres elements domèstics.

• 3. Nucli de població de densitat urbana-forestal Baixa: Àrees forestals ocupades per una dispersió d’habitatges. Són habitatges que solen ser en sòl no urbanitzable, amb forta presència de combustible forestal entre cada edificació.

• 4. Habitatges aïllats: Habitatges situats en zona forestal que no pertanyen a cap nucli de població.

La caracterització d’aquests escenaris ajuda a determinar millor les mesures de prevenció d’incendis forestals a aplicar en cada cas, així com a definir amb més precisió l’estratègia d’extinció més adequada.