Evidentment, la poda en fulla (és a dir, quan l’arbre no està en repòs, sinó en fase de brot) empobreix les reserves energètiques de l’arbre, ja que la zona suprimida sempre és una resta, tant de fabricació com d’emmagatzematge, i també d’energia gastada en brotades i tractament de ferides. Tot i això, en molts casos, és convenient la reestructuració de l’exemplar.

És clar, llavors, que podes dràstiques de gran diàmetre són molt més dolentes que podes de petits diàmetres. Al dibuix veiem les zones on emmagatzema l’energia l’arbre i, de color més fosc, la intensitat.

Podes en cap de gat múltiple o de delimitació successiva, en forma de tanca, es prefereixen per sobre de brocades o terciats, molt perjudicials per a l’arbre i insegurs per als vianants.

L´arbre sempre tendeix a emmagatzemar més reserves a la base i a les parts grans de les branques, ja que és la zona que millor conserva al llarg del temps i des d’on pot anar repartint millor, sobretot a les arrels, un dels punts crítics per a l’arbrat viari.

Com que podem modificar moltes coses amb la poda, no és una pràctica que s’hagi de portar a terme sense raó ni criteri. Podarem més comunament per retirar branques mortes, trencades o creuades, i també d’altres que poden donar problemes futurs. De forma preventiva podem aclarir les puntes per alleugerar pes o donar llum a l’interior de l’arbre. En tot cas, ens interessa mantenir fulles internes per evitar el sobrecreixement i el pes a les puntes.

El fet de tenir arbrat viari o en jardins comporta el risc de caiguda de parts dels arbres, cosa que pot provocar danys personals o materials. Així, doncs, les brocades són una mala solució de present i de futur.

Molts cops, treure un arbre malmès i amb mala solució i començar de nou, amb una bona plantació de futur òptima, és més barat i segur.

Inclosa sempre la poda de seguretat, controlarem, a més a més, l’objectiu de poda per a l’exemplar que ens ocupa: delimitacions, altures, densitats, disposició de les branques i un correcte pas de llum i aire.

Tot sovint, l’eliminació de brots a nivell basal, en exemplars propensos, és comuna, tant com un senyal de debilitat de la capçada en arbres aparentment no tan propensos, que busquen una aportació cap a l’arrel de forma ràpida i pràctica.

Pel que fa a les branques que es creuen o amb mala disposició, haurem de valorar la conveniència de tallar-les, segons la mida, la forma, l’estat i l’edat de l’arbre.

Es tracta de les podes o controls que permeten frenar les plagues i les malalties. Resulta fonamental, doncs, efectuar una successió de podes correctes. Partim de la certesa que un arbre sa és un arbre que té menys malalties.

El refaldat excessiu de tronc i branques, els talls incorrectes, les brocades i els terciats i buidats salvatges, són comuns per desgràcia i són la causa que es malmetin els arbres de forma indiscriminada.

Una poda meditada i correcta, si cal, és doncs una poda que engloba tots els motius de poda que hem comentat.

Són aquelles podes a través de les quals crearem formes artificials. Han de ser constants per no castigar l’arbre amb talls grans. Són les podes de les tanques, contínues i en les quals només tallem branca jove o brots tendres.

L’esporga és la manera de formar un arbre segons la nostra conveniència. També pot consistir a eliminar el perill de caiguda de branques.

És la poda ideal, ja que ens permet assolir un objectiu buscat de forma segura i sana. No hi ha grans talls, i durant l’edat jove i adulta l’arbre té més vigor i salut.

Podem fer quasi totes les formes que desitgem amb una poda poc invasiva al final de la formació, o deixar que l’arbre creixi lliurement amb una estructura correcta.

Es tracta de les podes que, un cop assolida una forma, intenten mantenir un volum invariable.

• Tall sobre cap de gat. Hi ha la necessitat de poda anual, fàcil i ràpida d’altra banda. Els caps de gat són talls sempre iguals i guarden molt bé l’energia, sempre que els arbres siguin respectats i podats anualment, que és la freqüència ideal, o bianualment com a molt. Mai no s’han de deixar prolongacions de cap de gat, ja que el flux d’energia buidaria el cap de gat, que a la llarga es podriria.

La formació i conservació sobre cap de gat múltiple, tot i no ser estèticament òptima, és la més eficaç per al manteniment d’un volum al llarg de la vida de l’arbre, sempre que sigui correcta.

És important per a llocs que necessiten l’entrada de llum a l’hivern i ombra a l’estiu.

• La brocada sistemàtica, per contra, és la pitjor manera de mantenir la forma d’un arbre o de podar-lo, ja que el debilita en excés i crea brotades descontrolades que a la llarga són perilloses. Evidentment, és lleig i costós, ja que s’ha de repetir de tant en tant, cosa que va empitjorant cada cop l’estat de l’arbre i deixant pas a plagues i fongs.

Igualment el ràpid creixement es contradiu amb la intenció de limitar el creixement.

És la poda que triem per reduir l’alçada. Es fa, si és possible, sobre tira-sabes i mantenint al màxim de fulla a la resta de l’arbre per equilibrar i retardar el creixement.

La poda de branca jove fins a la reducció al quart o cinquè any és una opció més invasiva i més costosa, però compleix la funció de mantenir l’altura.

La selecció de branca jove és més costosa, s’ha de fer cada any i genera un dany semblant a la brocada, tot i no tenir tanta brotada emergent.

És la poda que, traient del tot les branques baixes de l’arbre, permet la funcionalitat de les zones baixes (elevació de la capçada).

És molt important tocar únicament les parts que molesten, ja que tota la massa que traurem de sota l’arbre brotarà per parts que no desitgem.

En aquest tipus de poda delimitarem amb obstacles, tallant més endins d’on volem acabar, predient la brotada i intentant podar en els eixos 4 o 5, de forma que les podes de manteniment no siguin dràstiques.

Podem també podar les branques definitivament per no haver de fer manteniment, però sempre tenint cura de no podar massa i provocar una brotada reiterativa que ens obligui a repetir massa les podes.

Com en altres casos, una bona poda de formació tenint en compte l’obstacle farà que els eixos siguin més curts a la zona de l’obstacle.

Aquesta poda permet una correcta disposició de l’arbre; és útil i típica de pins, que acumulen fulla seca i altres restes.

Permet un bon pas de l’aire, sense oferir resistència, i un aprofitament de la llum, que no assecarà fulles i branques i permetrà créixer les puntes. És molt típica de coníferes i alguns arbres perennes.

Com sempre, però, cal reflexió i no anar més lluny del compte amb l´aclariment.

Les podes de reestructuració o de recuperació del port d’un arbre, format d’una altra manera, són complicades, ja que ha d’haver-hi un equilibri que permeti que l’arbre pugui anar agafant energia per guarir-se.

Són reformacions d’arbres ja madurs, generalment per aconseguir la recuperació del seu port natural, d’espècies fortes que puguin frenar els patògens i créixer.

El camí que haurem de seguir és fer la poda de manteniment i deixar fer el mateix arbre.

El millor moment per podar és abans de la brotada, quan l’arbre té un nivell de reserves alt per a una ràpida lluita contra les ferides, encara fa fred i no hi ha un excés de patògens. A l’hivern l’estructura és més visible i hi ha encara menys patògens.

El pitjor moment, per contra, és quan l'arbre:

• Està en plena brotada, ha gastat energies i no pot atendre la cura de ferides.
• Presenta un atac de plagues que podrien agreujar els problemes de la poda sobre verd.

Els arbres creen les seves pròpies barreres i substàncies per lluitar contra les ferides. Intentar tenir un exemplar sa és, doncs, més eficient que la demostrada ineficàcia de pintures, màstics o cobriments rígids, que malmeten encara més l’arbre. L’única utilitat de les barreres físiques és, potser, lluitar contra determinats casos de plagues d’insectes o impedir una possible entrada de petits animals a cavitats.

Les palmeres són molt diferents dels arbres, principalment perquè en la majoria dels casos només tenen una gemma apical situada a l’interior de l’estípit (tronc). Protegir, doncs, l’ull i no malmetre l’estípit ha de ser una constant. La poda indiscriminada de fulla verda funcional i la utilització de mitjans d’accés invasors han de ser totalment erradicades.

Tallar fulla verda no té cap sentit, ja que crearem un estrès innecessari a l’exemplar. Únicament es pot entendre l’eliminació de flors i fruits a nivell pràctic en alguns casos. Ara bé, l’eliminació sistemàtica de fulla verda per facilitar l’accés no és una opció correcta. Ni tan sols la fulla seca no s´hauria de treure, si no és per motius de seguretat o d’estètica, ja que és una protecció.