El control de gestió és un procés mitjançant el qual l'organització s'assegura l'obtenció de recursos, i de l'ocupació eficaç i eficient d'aquests recursos en el compliment dels objectius organitzacionals.
Consisteix a mesurar els resultats previstos i comparar-los amb els reals per identificar les desviacions i corregir-les. Va unit a la planificació.
Perquè un sistema de control sigui eficaç ha de reunir certes característiques:
Les funcions bàsiques del procés de control són:
Un indicador és una relació entre variables (quantitatives o qualitatives) que permet observar la situació i les tendències de canvi generades en l'objecte o el fenomen observat, respecte a objectius i metes previstos i influències esperades.
Hi ha diferents tipus d’indicadors:
En l'actualitat trobem nombrosos models i propostes encaminades a l'avaluació de la gestió.
Destacarem, per la seva àmplia utilització en organitzacions empresarials, públiques i no governamentals, dos d'ells.
Es tracta d'un model no normatiu; el concepte fonamental és l'autoavaluació basada en una anàlisi detallada del funcionament del sistema de gestió de l'organització usant com a guia els criteris del model. La utilització sistemàtica i periòdica del model permet l'establiment de plans de millora basats en fets objectius i la consecució d'una visió comuna sobre les metes per aconseguir i les eines que cal utilitzar.
El model EFQM es desenvolupa basant-se en 8 conceptes fonamentals:
Està estructurat en 9 criteris que s’han d’avaluar, diferenciant clarament dues parts: el grup format pels anomenats agents facilitadors i el grup de resultats. A la vegada, se’ls fixa un pes en punts, segons la importància que se’ls dona. El màxim de punts que es pot aconseguir són 1.000 punts, que seria el cas hipotètic d’una organització excel·lent segons aquest model.
Per saber-ne més, podeu consultar http://www.tinet.cat/portal/uploads/el_model_efqm_d_excel.lencia.pdf
El quadre de comandament integral (QCI) és una eina de gestió molt útil per mesurar l'evolució de l'activitat d'una organització, els seus objectius estratègics i els seus resultats. A través dels seus indicadors de control, financers i no-financers, s'obté informació periòdica per a un millor seguiment en el compliment dels objectius establerts prèviament, i una visió clara del desenvolupament de l'estratègia.
El quadre de comandament integral avalua la gestió a través de quatre perspectives: finances, clients, processos interns, innovació-aprenentatge.
Per treballar amb un quadre de comandament integral, cal transformar els objectius en diversos indicadors de gestió també anomenats KPI, acrònim format per les inicials dels termes Key Performance Indicator. La traducció vàlida en català d'aquest terme és: “indicador clau d'acompliment o indicadors de gestió”.
Els indicadors de gestió serveixen per mesurar el compliment dels objectius estratègics. És important no superar els 2-3 indicadors (KPI) per cada objectiu.
Un exemple gràfic d’un quadre de comandament podria ser:
Podeu consultar documentació àmplia sobre el model de quadre de comandament integral al següent enllaç:
El procés de presa de decisions significa el pas a l'acció per assolir els nostres objectius, o per corregir o millorar una situació. Comença, doncs, per la identificació i definició dels objectius o del problema segons els casos.
Hem de decidir, per exemple, a qui deleguem una tasca entre els membres de l’equip. El procés de presa de decisions consistirà en l’avaluació dels diferents candidats i la tria d’un d’ells. En el cas d’una decisió que busca solucionar un problema és la fase prèvia necessària per a la definició del nostre pla d’acció. No insistirem en aquesta fase que ja hem tractat en un apartat anterior.
Una qüestió important que cal considerar és que, de forma natural, tendim a prendre decisions seguint un cert “estil” perquè sorgeixen de processos molt naturals en nosaltres que no ens parem a pensar. Així tots coneixem persones molt reflexives que busquen molta informació per decidir, d’altres són molt intuïtives i, a una tercera, li costa molt decidir ja que li preocupa molt no encertar la decisió.
Per millorar la qualitat de les nostres decisions és útil seguir uns passos que ens recorden alguns aspectes que cal no obviar, encara que en ocasions, per la urgència del tema, haurem d’apel·lar a la nostra experiència, intuïció i al nostre sentit comú com a millors consellers.
A continuació descriurem les etapes del procés.
Una vegada tenim definit el problema, hem d’analitzar aquesta definició des del punt de vista operatiu. Recordem que la definició del problema condicionarà la nostra decisió i, per tant, sense modificar el contingut de la definició, podem aprofitar-la de forma que ens faciliti la intervenció correctora.
En aquest sentit podem preguntar-nos una sèrie de qüestions:
Reflexionar sobre aquestes qüestions ens ofereix una panoràmica més àmplia sobre les opcions de decisió i sobre la informació concreta que ha d’obtenir-se per optimitzar el procés. Per altra banda, ens protegeix d'un risc que, encara que sembli absurd, de vegades succeeix: la decisió està en certa forma desvinculada del problema. En efecte, amb més freqüència de la desitjable en el dia a dia professional, s'acaba per operar amb descripcions estereotipades dels problemes i de les decisions preconcebudes sobre aquests.
La solució del problema no és simplement “donar-li la volta” a la situació, sinó que normalment existiran diverses opcions de correcció, i tan important és saber el que no ens agrada com tenir clar on volem arribar.
Clarificar els nostres objectius ens ofereix el següent:
Ja sabem el problema i els nostres objectius; ara ha arribat el moment de generar les alternatives que podem definir per aconseguir els objectius. De la mateixa manera que hem dit que darrere d'un problema poden amagar-se moltes causes, i que podem tenir més d'un objectiu per aconseguir l'escenari desitjat, també hem de recordar que, la majoria de les vegades, tindrem més d'una alternativa de solució.
Disposar de diverses alternatives pot complicar les coses, perquè haurem de triar, però, per altra banda, ens augmenta el ventall d'opcions per intervenir. En altres paraules, ens permet veure diversos camins per aconseguir els nostres objectius.
Per triar una alternativa hem de fer el següent:
Una vegada presa la decisió, i en funció dels objectius i punts crítics previstos, haurem d’avaluar els seus resultats. Si els resultats no són els esperats, o apareixen dificultats que no havíem previst, no ens podem limitar a l'acceptació de la responsabilitat de la decisió, sinó que disposarem de molta informació per comprendre el que ha passat, veure si algunes de les alternatives rebutjades ara es veuen més útils i, en qualsevol cas, aprofitar l'aprenentatge que suposa un procés de decisió.
El procés de presa de decisions que acabem de descriure és un model racional i molt pautat, però que, en el món real, no sempre s’hi pot aplicar en tot el seu detall, ja que pressuposa una racionalitat perfecta en la persona que decideix i que tots els entorns de decisió són iguals. Veurem que les dues suposicions són falses.
La confiança cega en la nostra capacitat racional queda qüestionada per la investigació psicològica, en concret per l’existència del que els experts anomenen biaixos cognitius.
La presa de decisions en situacions complexes i amb alts graus d’incertesa dificulta processar la informació de forma “algorítmica” (lògica) i l’alternativa de què disposem són els “mètodes heurístics”, simplificacions de la informació basades en la intuïció, les suposicions, l’experiència passada, etc. Aquests mètodes són útils enfront d’una informació que no podem integrar, però augmenten el risc d’error en les decisions.
Tot plegat pot semblar molt abstracte, però, si veiem alguns exemples de biaixos, de ben segur que ens hi podem reconèixer:
La presa de decisions racional pressuposa que podem disposar de la informació necessària i que aquesta pot ser analitzada. Però sabem que hi ha entorns o moments en què la informació és difícil d’aconseguir, o la situació canvia molt ràpidament, o en els quals la resposta tècnica correcta no està clara. A partir d’aquestes realitats cal tenir present que no es pot decidir igual en tots el casos.
Snowden i Boone (2007) han proposat un model que clarifica aquesta qüestió:
Com veiem, el procés de presa de decisions que hem descrit correspon al d’entorns complicats en la terminologia d’aquests autors, però resulta massa redundant per a situacions simples, en què un protocol pot ser una bona idea, i impossible d’aplicar en entorns complexos (VICA) en els quals l’anàlisi es mostra impotent amb els volums d’informació, de canvi i d’incertesa que envolten la decisió, i on es recomana decidir a partir de l’experimentació i sempre amb decisions alternatives preparades. Per descomptat, en moments caòtics, la resposta ràpida per posar una mica d’ordre és preferible a la lentitud dels procés analític en què la decisió pot fer tard.
Fins ara hem vist el procés de presa de decisions que s’ha d’adaptar al context en el qual es produeix i en el qual hem de relativitzar la nostra fiabilitat cognitiva. Ara veurem, a més, que les emocions no són alienes a les decisions. De fet, la recent investigació basada en neuroimatges ens informa que en molts casos les decisions es prenen primer en les zones cerebrals més “emocionals” i després són argumentades per les zones més analítiques i racionals.
Dit d’una altra forma, la decisió és emocional i la justificació, racional.
Això pot ser un cop molt dur a la nostra fe en la racionalitat, però, si pensem en algunes situacions del dia a dia, veurem que no és tan estrany. Pensem, per exemple, en la confiança que sentim per col·laborar amb una persona que acabem de conèixer i ens ha causat mala impressió encara que les informacions que tenim d’ella siguin favorables, o la diferència de decidir tirar endavant un projecte, o no, segons sentim il·lusió o indiferència sobre el projecte, en igualtat de dades objectives sobre el mateix.
La fe en la racionalitat s’ha fonamentat en una descripció molt simplificada del procés de resposta dels éssers humans enfront d’un estímul:
Per descomptat que s’acceptava que, en situacions molt carregades emocionalment, la decisió quedava contaminada i, per tant, era millor esperar a decidir amb “el cap fred”. És cert que amb el cap calent no es pot decidir temes molt seriosos, però també ho és que és molt difícil decidir amb el cap fred del tot, ja que en el procés de decisió és impossible separar la racionalitat de l’emocionalitat i altres components com són la percepció, les creences, els valors, la intuïció o l’experiència prèvia en situacions similars. L’esquema anterior en realitat és:
Les emocions són individuals, però poden integrar-se en un clima emocional grupal. Aquest clima emocional té un valor predictiu sobre la conducta grupal i sobre la presa de decisions (Tran, Páez i Sánchez, 2012) . Així, climes d’esperança, interès o de sorpresa prediuen millors decisions i, a l’altre extrem, climes d’enveja, de menyspreu o ràbia són un predictor de decisions grupals deficients.
La conclusió és que tant a títol individual com grupal és important que prenguem consciència de quines emocions, creences i valors estan acompanyant les nostres decisions i, si s’escau, revisar el procés, exactament igual que si en el model clàssic descobrim que la nostra informació és insuficient o equivocada.