Funcions i rols de la funció dels llocs de comandament

7. Avaluar i prendre decisions

7.1. Sistemes de control de gestió

El control de gestió és un procés mitjançant el qual l'organització s'assegura l'obtenció de recursos, i de l'ocupació eficaç i eficient d'aquests recursos en el compliment dels objectius organitzacionals.

Consisteix a mesurar els resultats previstos i comparar-los amb els reals per identificar les desviacions i corregir-les. Va unit a la planificació.

Perquè un sistema de control sigui eficaç ha de reunir certes característiques:

  1. Els sistemes de control han d'enfocar-se en els factors crucials que influeixen en la capacitat tant de l'individu com de l'organització per aconseguir els seus objectius.
  2. Els controls han de ser oportuns en el temps. Els retards en la generació, recollida o difusió de la informació poden perllongar l'ocurrència i l'abast de les desviacions.
  3. Els controls han de ser apropiats a cada situació, i han de tenir beneficis més grans que els costos que generen.
  4. Els controls han de proporcionar informació sobre les operacions, els processos i les persones, amb claredat i quantitat suficients, perquè qui supervisa pugui fer comparacions significatives.
  5. Els controls han de ser acceptats per les persones a les quals afecten. Han de comunicar clarament a aquells que tenen la responsabilitat d'aplicar-los i als que estan regits per ells.

Les funcions bàsiques del procés de control són:

  • La fixació d'estàndards d'actuació.
  • La comprovació dels resultats reals, davant els estàndards fixats.
  • La presa de decisions correctes quan els resultats reals no satisfan els estàndards.
  • La posada en marxa d'una acció correctora.
INDICADORS DE CONTROL DE GESTIÓ

Un indicador és una relació entre variables (quantitatives o qualitatives) que permet observar la situació i les tendències de canvi generades en l'objecte o el fenomen observat, respecte a objectius i metes previstos i influències esperades.

Hi ha diferents tipus d’indicadors:

  • Eficàcia: relacionats amb aspectes externs (usuaris dels serveis). Són indicadors sobre el grau d’acompliment dels objectius. Un indicador d’eficàcia és, per tant, una mesura del grau d’assoliment dels objectius fixats en els programes d'actuació, o dels objectius inclosos tàcitament o explícita en la seva missió. És a dir, comparant els resultats reals amb els previstos, independentment dels mitjans utilitzats. Exemples prou coneguts poden ser el nombre d’expedients tramitats en relació amb l’objectiu, els terminis de resposta a les peticions de la ciutadania o el percentatge de població que utilitza un determinat servei.
  • Eficiència: relacionats amb aspectes interns. Són millors o pitjors que alguna cosa (relatius). Un indicador d’eficiència ens dona informació relativa als serveis prestats (outputs) en relació amb els recursos emprats a aquest efecte (inputs). Així, una actuació eficient es definiria com aquella que amb uns recursos determinats obté el màxim resultat possible, o la que amb uns recursos mínims manté la qualitat i quantitat adequades d'un determinat servei. Exemples habituals poden ser el cost per alumne en una llar d’infants o el nombre d’hores necessàries per executar un programa determinat.
  • Efectivitat: L'efectivitat mesura l'impacte final de l'actuació sobre el total de la població involucrada. Raó per la qual, a aquests indicadors, se'ls denomina també indicadors d'impacte. S'ha de procurar maximitzar el valor efectivament creat, minimitzant els recursos utilitzats per aconseguir-ho.

En l'actualitat trobem nombrosos models i propostes encaminades a l'avaluació de la gestió.

Destacarem, per la seva àmplia utilització en organitzacions empresarials, públiques i no governamentals, dos d'ells.

El MODEL EFQM (European Foundation for Quality Management)

Es tracta d'un model no normatiu; el concepte fonamental és l'autoavaluació basada en una anàlisi detallada del funcionament del sistema de gestió de l'organització usant com a guia els criteris del model. La utilització sistemàtica i periòdica del model permet l'establiment de plans de millora basats en fets objectius i la consecució d'una visió comuna sobre les metes per aconseguir i les eines que cal utilitzar.

El model EFQM es desenvolupa basant-se en 8 conceptes fonamentals:

  1. Orientació cap al resultat.
  2. Orientació al client.
  3. Lideratge i coherència en els objectius.
  4. Gestió per processos i fets.
  5. Desenvolupament i implicació de les persones.
  6. Aprenentatge, innovació i millora continus.
  7. Desenvolupament d’aliances.
  8. Responsabilitat corporativa social.

Està estructurat en 9 criteris que s’han d’avaluar, diferenciant clarament dues parts: el grup format pels anomenats agents facilitadors i el grup de resultats. A la vegada, se’ls fixa un pes en punts, segons la importància que se’ls dona. El màxim de punts que es pot aconseguir són 1.000 punts, que seria el cas hipotètic d’una organització excel·lent segons aquest model.

QUADRE DE COMANDAMENT INTEGRAL

El quadre de comandament integral (QCI) és una eina de gestió molt útil per mesurar l'evolució de l'activitat d'una organització, els seus objectius estratègics i els seus resultats. A través dels seus indicadors de control, financers i no-financers, s'obté informació periòdica per a un millor seguiment en el compliment dels objectius establerts prèviament, i una visió clara del desenvolupament de l'estratègia.

El quadre de comandament integral avalua la gestió a través de quatre perspectives: finances, clients, processos interns, innovació-aprenentatge.

  1. La perspectiva financera: implica introduir indicadors per obtenir dades sobre el grau de viabilitat econòmica dels serveis municipals, fonts de finançament i sistemes de gestió pressupostària.
  2. La perspectiva dels clients: els clients són els protagonistes; a l’Administració pública es tracta de la ciutadania, de la qual cal conèixer les necessitats i els nivells de satisfacció amb els serveis oferts.
  3. La perspectiva de processos interns: les mesures des d'aquesta perspectiva faciliten una valuosa informació sobre el grau en què les diferents àrees de servei es desenvolupen correctament. Indicadors en processos d'innovació, de qualitat o productivitat poden resultar clau, per la seva repercussió en altres àrees.
  4. Perspectiva d'aprenentatge i de creixement: es refereix als recursos que més importen a la creació de valor: les persones i la tecnologia. Incideix sobre la importància que té el concepte d'aprenentatge per sobre del que és en si la formació tradicional. Els mentors i tutors en l'organització juguen un paper rellevant, igual que l'actitud i una comunicació fluida entre els empleats.

Per treballar amb un quadre de comandament integral, cal transformar els objectius en diversos indicadors de gestió també anomenats KPI, acrònim format per les inicials dels termes Key Performance Indicator. La traducció vàlida en català d'aquest terme és: “indicador clau d'acompliment o indicadors de gestió”.

Els indicadors de gestió serveixen per mesurar el compliment dels objectius estratègics. És important no superar els 2-3 indicadors (KPI) per cada objectiu.

Un exemple gràfic d’un quadre de comandament podria ser:

7.2. El procés de presa de decisions

El procés de presa de decisions significa el pas a l'acció per assolir els nostres objectius, o per corregir o millorar una situació. Comença, doncs, per la identificació i definició dels objectius o del problema segons els casos.

Hem de decidir, per exemple, a qui deleguem una tasca entre els membres de l’equip. El procés de presa de decisions consistirà en l’avaluació dels diferents candidats i la tria d’un d’ells. En el cas d’una decisió que busca solucionar un problema és la fase prèvia necessària per a la definició del nostre pla d’acció. No insistirem en aquesta fase que ja hem tractat en un apartat anterior.

Una qüestió important que cal considerar és que, de forma natural, tendim a prendre decisions seguint un cert “estil” perquè sorgeixen de processos molt naturals en nosaltres que no ens parem a pensar. Així tots coneixem persones molt reflexives que busquen molta informació per decidir, d’altres són molt intuïtives i, a una tercera, li costa molt decidir ja que li preocupa molt no encertar la decisió.

Per millorar la qualitat de les nostres decisions és útil seguir uns passos que ens recorden alguns aspectes que cal no obviar, encara que en ocasions, per la urgència del tema, haurem d’apel·lar a la nostra experiència, intuïció i al nostre sentit comú com a millors consellers.

A continuació descriurem les etapes del procés.

1. Dialogar amb la definició del problema

Una vegada tenim definit el problema, hem d’analitzar aquesta definició des del punt de vista operatiu. Recordem que la definició del problema condicionarà la nostra decisió i, per tant, sense modificar el contingut de la definició, podem aprofitar-la de forma que ens faciliti la intervenció correctora.

En aquest sentit podem preguntar-nos una sèrie de qüestions:

  • Quina és la informació necessària per a la decisió?
  • Quin grau d'acord pot preveure's sobre aquesta definició del problema? (Stakeholders).
  • Quines oportunitats m'ofereix el problema?
  • Quins supòsits estic donant per inamovibles amb la definició?

Reflexionar sobre aquestes qüestions ens ofereix una panoràmica més àmplia sobre les opcions de decisió i sobre la informació concreta que ha d’obtenir-se per optimitzar el procés. Per altra banda, ens protegeix d'un risc que, encara que sembli absurd, de vegades succeeix: la decisió està en certa forma desvinculada del problema. En efecte, amb més freqüència de la desitjable en el dia a dia professional, s'acaba per operar amb descripcions estereotipades dels problemes i de les decisions preconcebudes sobre aquests.

2. Definir els objectius

La solució del problema no és simplement “donar-li la volta” a la situació, sinó que normalment existiran diverses opcions de correcció, i tan important és saber el que no ens agrada com tenir clar on volem arribar.

Clarificar els nostres objectius ens ofereix el següent:

  • Criteris per escollir una decisió o altra.
  • Ens ajuda a identificar quina informació necessitem.
  • Ens permet distingir distints nivells de profunditat i d’abast entre les decisions possibles.
  • Ens ajuda a ser realistes.
  • Permet diferenciar objectius de desitjos.
  • Definir els resultats òptims i els acceptables.
  • Definir el risc assumible.
  • Adonar-nos que, en moltes ocasions, davant situacions complexes, hi ha més d'una resposta possible i “solucions” alternatives.
3. Identificació d'alternatives

Ja sabem el problema i els nostres objectius; ara ha arribat el moment de generar les alternatives que podem definir per aconseguir els objectius. De la mateixa manera que hem dit que darrere d'un problema poden amagar-se moltes causes, i que podem tenir més d'un objectiu per aconseguir l'escenari desitjat, també hem de recordar que, la majoria de les vegades, tindrem més d'una alternativa de solució.

Disposar de diverses alternatives pot complicar les coses, perquè haurem de triar, però, per altra banda, ens augmenta el ventall d'opcions per intervenir. En altres paraules, ens permet veure diversos camins per aconseguir els nostres objectius.

Per triar una alternativa hem de fer el següent:

  • Analitzar la informació disponible de cadascuna d'elles.
  • Analitzar les limitacions que ens imposa cadascuna.
  • Avaluar el diferent grau d'ambició que ens permet cadascuna.
  • Situar-nos en el futur per valorar els resultats i les conseqüències esperables de cadascuna.
  • Analitzar l'impacte (positiu o negatiu) que tenen en els actors afectats.
4. Seguiment de la decisió

Una vegada presa la decisió, i en funció dels objectius i punts crítics previstos, haurem d’avaluar els seus resultats. Si els resultats no són els esperats, o apareixen dificultats que no havíem previst, no ens podem limitar a l'acceptació de la responsabilitat de la decisió, sinó que disposarem de molta informació per comprendre el que ha passat, veure si algunes de les alternatives rebutjades ara es veuen més útils i, en qualsevol cas, aprofitar l'aprenentatge que suposa un procés de decisió.

El procés de presa de decisions que acabem de descriure és un model racional i molt pautat, però que, en el món real, no sempre s’hi pot aplicar en tot el seu detall, ja que pressuposa una racionalitat perfecta en la persona que decideix i que tots els entorns de decisió són iguals. Veurem que les dues suposicions són falses.

La confiança cega en la nostra capacitat racional queda qüestionada per la investigació psicològica, en concret per l’existència del que els experts anomenen biaixos cognitius.

La presa de decisions en situacions complexes i amb alts graus d’incertesa dificulta processar la informació de forma “algorítmica” (lògica) i l’alternativa de què disposem són els “mètodes heurístics”, simplificacions de la informació basades en la intuïció, les suposicions, l’experiència passada, etc. Aquests mètodes són útils enfront d’una informació que no podem integrar, però augmenten el risc d’error en les decisions.

Tot plegat pot semblar molt abstracte, però, si veiem alguns exemples de biaixos, de ben segur que ens hi podem reconèixer:

  • Ancoratge i ajustament: la persona fa una estimació a partir d’un valor inicial (ancoratge), que progressivament ajusta quan obté informació addicional, amb la qual cosa freqüentment la valoració inicial (dades, expectatives) té una influència desproporcionada sobre l’anàlisi i provoca errors dels quals no ens adonem. És el cas de la nostra opinió d’una pel·lícula un cop vista que en bona mesura depèn de les expectatives amb les quals hem entrat al cinema: “doncs no n´hi ha per tant”.
  • Biaix retrospectiu: en valorar determinats fets passats, la persona no pot abstreure's de les conseqüències dels mateixos, de manera que tendeix a considerar, a partir del coneixement de les conseqüències de l’acció, que aquestes eren previsibles des de bon començament. Quantes vegades hem sentit dir “això es veia venir, ja ho deia jo”.
  • Biaix de confirmació: és la tendència a filtrar una informació de manera que, de forma inconscient, sobrevalora les proves i els arguments que confirmen la pròpia opinió, i menysté les que la contradiuen. Quan ens hem format una opinió d’una persona, ens costa acceptar comportaments que siguin contradictoris amb aquella: m’estranya molt que en Joan fes això, no és el seu estil (en absència d’informació sobre el que ha passat).
  • Biaix de grup: valorem de forma injustificadament homogènia les actituds, accions i opinions de les persones que pertanyen al mateix grup, sense discriminar les diferències individuals. Segur que també hem sentit comentaris com “no cal que m’ho expliquis, si treballa a… segur que va a la seva”.

La presa de decisions racional pressuposa que podem disposar de la informació necessària i que aquesta pot ser analitzada. Però sabem que hi ha entorns o moments en què la informació és difícil d’aconseguir, o la situació canvia molt ràpidament, o en els quals la resposta tècnica correcta no està clara. A partir d’aquestes realitats cal tenir present que no es pot decidir igual en tots el casos.

Snowden i Boone (2007) han proposat un model que clarifica aquesta qüestió:

Com veiem, el procés de presa de decisions que hem descrit correspon al d’entorns complicats en la terminologia d’aquests autors, però resulta massa redundant per a situacions simples, en què un protocol pot ser una bona idea, i impossible d’aplicar en entorns complexos (VICA) en els quals l’anàlisi es mostra impotent amb els volums d’informació, de canvi i d’incertesa que envolten la decisió, i on es recomana decidir a partir de l’experimentació i sempre amb decisions alternatives preparades. Per descomptat, en moments caòtics, la resposta ràpida per posar una mica d’ordre és preferible a la lentitud dels procés analític en què la decisió pot fer tard.

7.3. Implicacions emocionals en el procés de presa de decisions

Fins ara hem vist el procés de presa de decisions que s’ha d’adaptar al context en el qual es produeix i en el qual hem de relativitzar la nostra fiabilitat cognitiva. Ara veurem, a més, que les emocions no són alienes a les decisions. De fet, la recent investigació basada en neuroimatges ens informa que en molts casos les decisions es prenen primer en les zones cerebrals més “emocionals” i després són argumentades per les zones més analítiques i racionals.

Dit d’una altra forma, la decisió és emocional i la justificació, racional.

Això pot ser un cop molt dur a la nostra fe en la racionalitat, però, si pensem en algunes situacions del dia a dia, veurem que no és tan estrany. Pensem, per exemple, en la confiança que sentim per col·laborar amb una persona que acabem de conèixer i ens ha causat mala impressió encara que les informacions que tenim d’ella siguin favorables, o la diferència de decidir tirar endavant un projecte, o no, segons sentim il·lusió o indiferència sobre el projecte, en igualtat de dades objectives sobre el mateix.

La fe en la racionalitat s’ha fonamentat en una descripció molt simplificada del procés de resposta dels éssers humans enfront d’un estímul:

Per descomptat que s’acceptava que, en situacions molt carregades emocionalment, la decisió quedava contaminada i, per tant, era millor esperar a decidir amb “el cap fred”. És cert que amb el cap calent no es pot decidir temes molt seriosos, però també ho és que és molt difícil decidir amb el cap fred del tot, ja que en el procés de decisió és impossible separar la racionalitat de l’emocionalitat i altres components com són la percepció, les creences, els valors, la intuïció o l’experiència prèvia en situacions similars. L’esquema anterior en realitat és:

Les emocions són individuals, però poden integrar-se en un clima emocional grupal. Aquest clima emocional té un valor predictiu sobre la conducta grupal i sobre la presa de decisions (Tran, Páez i Sánchez, 2012) . Així, climes d’esperança, interès o de sorpresa prediuen millors decisions i, a l’altre extrem, climes d’enveja, de menyspreu o ràbia són un predictor de decisions grupals deficients.

La conclusió és que tant a títol individual com grupal és important que prenguem consciència de quines emocions, creences i valors estan acompanyant les nostres decisions i, si s’escau, revisar el procés, exactament igual que si en el model clàssic descobrim que la nostra informació és insuficient o equivocada.

Pujar