Presentacions orals en públic

Per improvisar bé, no s’ha d’improvisar mai: deixar que l’èxit d’una intervenció depengui de la inspiració que puguis tenir en un moment determinat és molt arriscat.

És millor no improvisar. La previsió i la bona estructura del discurs i saber què espera el públic en un moment determinat són factors que has de dominar si vols tenir alguna garantia d’èxit.

De totes maneres, en cas d’improvisació, pots introduir frases fetes o marcadors discursius, per tal d’obtenir alguns segons per pensar el que diràs.

• Si es tracta, per exemple, d’una ràdio, pots dir que en aquest precís moment estàs acabant una cosa urgent i demanar que et tornin a trucar al cap d’un quart d’hora: amb aquest temps podràs escriure la resposta.

• Si es traca d’un acte públic (commemoració, comiat, lliurament de premis, homenatge, etc.) has de preveure quines paraules et pots trobar que has de dir (donar les gràcies si et fan un regal, acomiadar-te si canvies de lloc de feina, etc.) i preparar-les mínimament per si de cas. Cal que tinguis en compte que en aquests casos sempre s’agraeix la brevetat i, si es fan agraïments, el pitjor que pots fer és oblidar algú.

Quan hagis d’assistir a un acte, preveu una possible intervenció que tingui en compte les qüestions següents:

• Motiu de l’acte
• Rol que tens en l’acte
• Tema que es tractarà
• Què et poden preguntar?
• En quin moment et poden fer intervenir?
• Què esperen que diguis?
• Què t’interessa dir?

Porta sempre amb tu la fitxa de la improvisació, que podria tenir el contingut següent:

• Anècdotes
• Preguntes suggerents
• Refranys
• Cites de pensadors
• Síntesis d’experiències

Durant la intervenció:

• Somriu
• Localitza persones conegudes a la sala
• Respira profundament (al principi)
• Si ets tímid/a, ‘aixeca’ la veu al principi

Si et fan preguntes en el col·loqui final, pots preparar algunes respostes a les qüestions que creus que sortiran. Si no tens preparades les respostes, queden alguns recursos d’escapatòria:

• Resumeix el que has dit en l’exposició.
• Replanteja novament la qüestió des d’una altra perspectiva.
• Digues que estàs d’acord amb les altres persones de la reunió o de l’acte.
• Digues frases que puguin servir per guanyar temps (M’alegro que em faci aquesta pregunta, per contestar amb més exactitud la seva pregunta, me’n podria explicar el motiu?)
• Començar la resposta repetint sintèticament la pregunta per orientar el públic o per demanar informació sobre si ho hem entès bé.

Les respostes han de ser breus i has d’aprofitar per donar dades concretes o per explicar exemples de la teva experiència personal (en concret, no puc respondre això, però sí que puc dir que una vegada que vaig tenir aquest problema vaig fer… i em va anar…).

Si hi ha preguntes que busquen polèmica o que et poden posar en compromís, no has de respondre-les (ja hem dedicat bastant temps al torn de preguntes i ara crec que té més valor per a tothom que parlem de…). Mai has de defensar-te d’una pregunta, perquè estaries reconeixent-la com un atac, ni has de ridiculitzar la persona que pregunta.

Quan et pregunten sobre el que has dit, has d’argumentar-ho i de cap manera establir un diàleg, ja que hi ha més persones del públic que desitgen intervenir. Si algú repeteix una pregunta que ja s’ha fet, has de contestar sense molestar-te, però posant en evidència la falta d’atenció (sento no haver-me explicat suficientment bé, permeteu-me que ho torni a explicar).

Al marge del moderador, si et fan preguntes molt llargues, has de frenar les intervencions (indica amb el llenguatge del cos que et disposes a contestar, reformula la part de la pregunta que la persona ja ha fet per forçar-la a acabar, interromp-la obertament i fes-li notar que hi ha altres persones que volen intervenir, etc.).

Les preguntes amb trampa són:

• Les que obliguen a contestar amb un sí o amb un no. Et poden obligar a dir coses que no volies: és recomanable no acceptar la dicotomia i reformular la pregunta.

• Preguntes hipotètiques: has de fer notar al públic que no pots respondre-les perquè l’excés de suposicions no et permet respondre amb un mínim de certesa.

• Preguntes que contenen una afirmació amb la qual no estàs d’acord: el primer que has de fer sempre és desmentir l’afirmació.

A les respostes de queixes has de:

• Escoltar bé, esbrinar exactament el motiu de la queixa. Si falten dades, pots dir que estudiaràs el tema; també pots destacar els aspectes positius o els punts en comú que tens amb la persona o la institució que formula la queixa. Moltes vegades, malgrat no compartir-hi el punt de vista, comprendre la posició emocional de l’enuig de qui s’està queixant posarà l’auditori en una predisposició positiva.

• Salvant algunes qüestions de detall, pots donar la raó. És difícil que algú et porti la contrària durant gaire estona si li dónes la raó.

• Si la queixa és perquè has ofès algú, tens l’obligació de demanar perdó públicament. No necessites justificar-te.

Un discurs improvisat hauria de reunir les característiques següents:

1. Brevetat. Una característica fonamental dels discursos improvisats és la brevetat. Has de ser molt breu. Aquesta característica és deguda a raons:
   • Intrínseques: tindràs menys oportunitats de ‘dispersar-te’ i aconseguiràs millor que estiguin per tu.
   • Extrínseques: no pots utilitzar igual o més temps que els i les ponents, la improvisació implica donar resposta exacta a la invitació ‘digui unes paraules’.
2. Entusiasme. Davant d’una intervenció improvisada, el públic està més predisposat i receptiu que davant d’un discurs ja anunciat. Hi acostuma a haver un sentiment d’empatia (si jo estigués en el seu lloc… quin destret!). Hi ha doncs ‘un clima’ diferent del que hi ha en un discurs normal. La improvisació té a veure amb l’emotivitat, hi tenen a veure molt els sentiments.
3. Contingut. S’ha de dotar de contingut les intervencions; fuig, en aquest sentit, de fórmules protocol·làries o de ‘cobrir l’expedient’. Allò que diguis en discursos improvisats acostuma a ‘arribar’ més que no pas allò que dius en altres tipus de discursos. Has d’aprofitar aquesta oportunitat per traslladar un missatge.

L’estructuració del discurs improvisat està relacionada amb els factors d’oportunitat i els factors emotius.

Hi ha tres factors d’oportunitat bàsics, i dels quals dependrà el contingut del discurs:

1. Lloc on has de desenvolupar el discurs.
2. Tema que tractaràs.
3. Rol que representes en l’acte.

Per estructurar ràpidament, o millor si ho fas prèviament, el nostre discurs, hauries de donar resposta a dues preguntes:

• Per què sóc aquí?
• Què esperen de mi?

Els factors emotius estan determinats per tres tipus de qüestions:

• Personals: Com sóc? Com voldria ser? Com em veuen? Com m’agradaria que em veiessin? Sigues tu mateix. A tots i a totes ens agradaria ser extraordinaris oradors quan ens posen davant del problema de ‘dir unes paraules’; o ser menys tímids, no tenir por de l’auditori, etc.

• Institucionals: Imatge de la institució que representes en l’acte. És important que sàpigues conjugar la teva personalitat amb la imatge que vols donar de la teva organització. Si fas quedar bé la teva institució, la institució et fa quedar bé a tu.

• Ambientals: Clima que hi ha en el moment d’iniciar el discurs. Començar amb bon peu un discurs improvisat és rellevant perquè obtinguis l’èxit. Hauries de tenir en compte el ‘clima’ existent en el moment d’iniciar el discurs. Aquest clima normalment és producte de l’última intervenció.

Per a canviar-lo, Georges Grzybowski recomana, si l’últim ponent ha estat:

• Avorrit: digues una frase enginyosa.
• Solemne: fes una interpel·lació espontània.
• Acadèmic o xerraire: sigues col·loquial i anuncia el temps de la teva intervenció.