La Diputació de Barcelona ha estat sempre una institució pionera en l'àmbit del planejament supramunicipal per a la planificació i gestió d'espais naturals.
Així, el 1972 ja es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, punt de partida del procés de preservació dels espais de més interès de la província de Barcelona, i sotmesos a més pressió per a la seva transformació, que va prosseguir amb la declaració del Parc Natural del Montseny (1977), el Parc del Garraf (1986), el Parc del Castell de Montesquiu (1986), el Parc del Montnegre i el Corredor (1989) i el Parc d'Olèrdola (1992), fins a arribar a més de 70.000 hectàrees protegides en aquell moment.
A inicis dels anys noranta, l'Àrea d'Espais Naturals va apostar per impulsar la creació de nous espais protegits estratègics per a la connexió dels parcs existents, amb l'objectiu d'arribar a establir una veritable xarxa de parcs interconnectats, l'anomenada “Anella Verda”. Alhora, es va plantejar una nova fórmula de governança per a la gestió d'aquests espais, amb l'establiment de consorcis amb els ajuntaments i altres agents públics i privats.
D’aquesta manera es van impulsar el Parc de la Serralada Litoral (1992), el Parc del Foix (1993), el Parc de la Serralada de Marina (1997), l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona (1998), i el Parc Agrari del Baix Llobregat (1998).
Finalment, amb la incorporació del Parc de Collserola, es va arribar a l'actual Xarxa de Parcs Naturals amb més de 100.000 hectàrees protegides (Figura 1).
Figura 1. Xarxa de Parcs Naturals gestionats per la Diputació de Barcelona. Font: Gerència d’Espais Naturals, Diputació de Barcelona.
Com resulta molt habitual en els parcs naturals d’arreu del món, aquesta gestió s’estructura en tres grans àmbits d’acció:
-
La conservació.
-
L’ús públic.
-
El desenvolupament socioeconòmic.
La gestió per a la conservació inclou totes les accions relacionades amb el patrimoni natural i cultural:
-
L’estudi.
-
La protecció.
-
La millora.
-
La restauració.
-
L'avaluació.
Especialment es té cura d’aquells elements que tenen una major rellevància pel seu valor, singularitat i/o vulnerabilitat.
La incentivació d’un desenvolupament socioeconòmic compatible amb els valors dels espais naturals està directament relacionada amb garantir la qualitat de vida de les persones que viuen i treballen als parcs naturals, i amb el manteniment d’uns usos i activitats que han modelat secularment els nostres paisatges. Es desenvolupa mitjançant línies de subvenció, inversió i col·laboració amb els agents del territori.
Finalment, en un territori tan densament poblat com el nostre, l’ús públic en els parcs i el conjunt d’activitats associades –lleure, esport, educació ambiental, recerca, activitats culturals, etc.– és un àmbit que mereix una especial atenció, per a la qual cosa s’ha desenvolupat una estructura d’equipaments i programes per assegurar tant una experiència profitosa per part del visitant com la minimització dels seus possibles impactes negatius sobre el medi natural.