Les actes policials, com a norma general, informen, expliquen, narren fets en un temps de passat recent o llunyà. En el moment en què l’agent comença a redactar l’acta, el fet que ha d’explicar forma part del passat recent. Així, doncs, quan volem expressar una acció ja acabada en un temps encara actual (aquest matí, avui, aquesta setmana, aquest mes, enguany, etc.), utilitzem la forma he, has, ha, hem, heu, han + participi (han vist, han parlat, ha explicat, etc.).

En canvi, quan situem l’acció ja acabada en un període de temps en què ja no ens trobem (ahir, el mes passat, l’any passat, etc.), utilitzem la forma vaig, vas, va, vam, vau, van + infinitiu (vaig fer, vas indicar, va prescriure, etc.). Si l’agent ha de redactar una acta sobre uns fets ocorreguts en el marc del dia anterior, per lògica el temps verbal que s’ha de fer servir és aquest: el passat llunyà.

I, finalment, quan volem indicar un fet anterior llunyà respecte a un moment de referència passat més proper convé fer servir la forma havia, havies, havia, havíem, havíeu, havien + participi.

El tractament personal atorga a la redacció la corresponent distància entre l’emissor i qui escriu, que, segons el document, acostuma a ser la mateixa persona, llevat de les actes de declaració o la compareixença, en què es recull la narració dels fets explicats per un/a ciutadà/ana. Tot i això, cal fer algunes consideracions en relació amb el tractament personal pel qual optem en la nostra comunicació diària. Fora dels documents policials, el correu electrònic, que és una de les eines principals de comunicació d’avui dia, ens demana que adeqüem el tractament de la persona receptora d’acord amb el grau de distanciament o apropament que hi tinguem.

La persona que escriu el document pot referir-se a ella mateixa de diverses maneres:

• Primera persona del singular (jo). És el tractament més habitual en la redacció de documents administratius. Comporta un estil més directe i la individualització de l’emissor; d’aquesta manera es poden distingir les accions, opinions, decisions, etc., pròpies de la persona que redacta de les de l’entitat de què forma part, que s’expressen en primera persona del plural.
• Tercera persona del singular (ell/ella). L’ús d’aquest tractament comporta el distanciament de l’emissor al receptor i redueix la importància de la relació personal entre tots dos. Actualment aquest tractament només es fa servir en la redacció de les actes i en els saluda, document de caràcter protocol·lari l’ús del qual s’ha restringit.
• Primera persona del plural (nosaltres). S’usa en els documents en què predomina el valor de l’entitat, departament o centre des del qual es tramet.

• Segona persona del plural (vós). És el tractament tradicional en el llenguatge administratiu català. Indica una relació en què es combinen l’afecte i el respecte entre l’emissor i el receptor. L’ús comporta un avantatge important enfront del tractament de vostè pel fet que evita la necessitat de distingir formes masculines i femenines (saludar-vos en lloc de saludar-lo/la) i, alhora, evita les ambigüitats que es poden produir en cas que el redactor faci servir la tercera persona del singular per referir-se a ell mateix.
• Tercera persona del singular (vostè). Indica una relació molt respectuosa entre la persona que escriu i la que rep el document.

Aquesta frase és pròpia del llenguatge judicial, un llenguatge que sovint arrossega maneres d’expressar-se lluny dels criteris de modernitat i d’igualtat. Si en fem l’anàlisi, avui dia verbs com pregar o suplicar comporten la idea de submissió, per la qual cosa convé substituir-los per verbs neutres, com ara demanar o sol·licitar; també és excessiu el terme gràcia quan parlem d’una acció regulada legalment, i suprimible la fórmula de recte procedir perquè és innecessària i afalagadora, ja que és un valor que s’ha de pressuposar en tots els administradors de justícia. I, finalment, cal evitar expressions com ara Vostra Il·lustríssima, perquè els tractaments protocol·laris no aporten cap informació i subratllen una posició de superioritat, com passa en aquesta altra frase, en aquest cas un exemple policial:

La relació entre l’Administració i els ciutadans, així com la relació entre òrgans i càrrecs de diferent rang, ha de ser respectuosa, neutra i objectiva. Convé limitar l’ús del tractament protocol·lari, tal com s’explicarà més endavant. Aquest criteri va totalment lligat a una altra recomanació bàsica, que és la d’excloure la informació supèrflua.

En català, la manera més natural de distribuir els diversos elements que componen les frases és la següent:

Les parts de la frase, però, no apareixen sempre amb l’estructura exposada atès que els parlants, d’una manera espontània, les fem variar molt sovint de posició.

Per facilitar la comprensió del text, hem d’intentar ordenar els elements de les frases tal com ho faria una persona no influïda per aquesta retòrica. Així transmetrem la informació d’una manera més entenedora.

Incorrecte:

• El caixer, al vestíbul de l’entitat bancària, va detenir l’atracador.

Correcte:

• El caixer va detenir l’atracador al vestíbul de l’entitat bancària.

La manera més habitual d’expressar una acció és fent servir la veu activa, que posa en primer terme l’autor de l’acció del verb, que coincideix amb el subjecte gramatical de la frase. Les frases actives són més fàcils d’entendre, perquè generalment respecten l’ordre lògic de la frase (subjecte + verb + complements).

Les construccions passives, en canvi, posen en primer terme la persona o l’objecte sobre el qual recau l’acció del verb, que passa a ser el subjecte gramatical de la frase. L’agent responsable de l’acció passa a un segon terme, com tot seguit veurem. Són, doncs, construccions més forçades, perquè alteren l’ordre lògic de la frase i afecten la naturalitat del discurs.

Usar-les en excés fa que els documents siguin difícils de comprendre. Per tant, tot i que són construccions correctes, no n’hauríem d’abusar i les hauríem de reservar per a casos justificats.

Es construeix amb el verb ser en forma personal i el participi del verb que ens interessa (serà denunciat, ha estat comissionat), que concorda en gènere i nombre amb el subjecte gramatical. El que era el complement directe de la frase activa esdevé subjecte de la passiva, i el que era subjecte de l’activa esdevé complement agent de la passiva (introduït per la preposició per).

Frases actives

El pèrit valora els danys.

subjecte - complement directe

Frases passives perifràstiques amb complement agent

La víctima ha estat ferida per un home.

subjecte - verb ser + participi - complement agent

Frases passives perifràstiques sense complement agent

La noia ha estat traslladada al CAP.

subjecte - verb ser + participi

Aquesta manera de redactar es basa en uns usos que cal evitar:

• La introducció d’una gran quantitat d’informació supèrflua.
• L’abús d’oracions subordinades i de gerundis sovint incorrectes (el de posterioritat i el copulatiu, especialment).
• El mal ús dels signes de puntuació i dels mots connectors.

A més a més de la brevetat de les frases, un altre factor que ajuda a comprendre el contingut del text és distribuir en paràgrafs els diferents blocs d’informació. Des del punt de vista de la concisió i de la precisió, hem de procurar que la informació quedi distribuïda i ordenada lògicament, de manera que en un document els paràgrafs responguin a unitats temàtiques. Visualment, aquests blocs d’informació se separen amb una línia en blanc; en el cas policial i en els documents escrits a peu de carrer, aquestes les línies en blanc s’acostumen a barrar.

En aquest paràgraf hi ha massa informació i és diversa. Cal separar-la per unitats temàtiques; per exemple, un primer paràgraf pot anar destinat a l’explicació inicial del que s’han trobat els agents en el moment d’arribar al lloc de la comissió, la descripció de la situació; el segon, a l’explicació de la mare; un tercer, a la filla, i el quart a les filiacions. Aquest podria ser un ordre, una proposta de redacció, i això vol dir que se’n poden tenir d’altres, sempre que hi hagi tota la informació i se segueixi un fil lògic i coherent.

En els documents policials sovint trobem un excés de substantius allà on en una redacció més natural trobaríem verbs o adjectius formats amb la mateixa arrel. Aquest recurs és correcte, però convé no abusar-ne en una frase o en un paràgraf perquè enfarfega el text i el fa difícil d’entendre. En canvi, les formes verbals fan que la frase esdevingui més àgil i clara.

Podem resoldre l’abús de construccions nominals transformant el substantiu en el verb o l’adjectiu.

Els verbs buits formen una estructura lingüística amb el verb que acompanyen, motiu pel qual no tenen un significat propi. L’ús d’aquests verbs no aporta, doncs, cap precisió semàntica i, en canvi, fa més complexa l’estructura de la frase en què s’integren. Aquest defecte està molt estès en el llenguatge policial, també en el juridocadministratiu, i es tracta de verbs amb poc significat per si mateixos (com ara realitzar, procedir a, efectuar, dur a terme, etc.) que només prenen sentit pel substantiu que els acompanya.

D’acord amb el principi de concisió, no és recomanable l’ús de verbs buits. Per evitar aquestes construccions cal substituir el verb buit per un verb format amb l’arrel del substantiu adjunt, que farà la funció de verb principal:

D’altra banda, les frases amb un excés de substantius també presenten massa articles i preposicions, per la qual cosa el text s’allarga innecessàriament. Són preferibles, doncs, les estructures verbals corresponents, que solen prescindir de preposicions, i que confereixen al text una expressió més àgil.

Incorrecte

• La lletrada va demanar l’aixecament de l’embargament i l’arxivament de les actuacions.

Correcte

• La lletrada va demanar que s’aixequés l’embargament i que s’arxivessin les actuacions.

N’hi ha que s’usen en l’àmbit de l’oració —és a dir, que fan referència a l’estructura de l’oració—, i n’hi ha que s’usen en l’àmbit del text —la connexió té lloc entre oracions o paràgrafs independents.

A continuació us presentem una llista de connectors, exemplificats. Tingueu en compte que estan agrupats per les funcions bàsiques i no per si s’usen en l’àmbit de l’oració o del text. No és una llista tancada, sinó que es tracta d’una selecció que pot ser útil en llenguatge policial.

Efectivament, l’estudi dels signes de puntuació es pot dividir en dues parts: d’una banda, trobem aquells signes que fan funcions relacionades amb l’entonació —amb la modulació que donaríem al text si en féssim una lectura en veu alta— i amb la sintaxi. D’altra banda, a més d’aquestes funcions d’ajuda a la comprensió, els mateixos signes tenen uns altres usos molt més específics, poc relacionats amb la sintaxi i l’entonació, els quals són fruit d’unes convencions que s’han adoptat per unificar des del punt de vista gràfic certs conceptes molt concrets (abreviacions, mots compostos, xifres…). En direm funcions convencionals o visuals i les veurem al bloc 2, el de les convencions. En aquest bloc veurem la funció d’ajuda a la comprensió.

Remarques sobre l’ús de la coma

• No es posa coma entre el subjecte i el verb, llevat que el subjecte sigui molt llarg.
• No es posa coma entre el verb i els complements o l’atribut.
• No es posa coma si, essent optativa, enfarfega el text innecessàriament.

En textos administratius, jurídics i policials és molt freqüent trobar-nos construccions en què s’ha omès la conjunció que:

Incorrecte

• Demanem respongueu aquest correu tan aviat com sigui possible.

verb de petició + frase subordinada substantiva equivalent a això

• Esperem tingueu en compte la documentació adjunta.

verb de voluntat + frase subordinada substantiva equivalent a això

Aquestes construccions es caracteritzen perquè el verb principal acostuma a expressar una petició, una voluntat o una decisió, com ara demanar, sol·licitar, esperar, disposar, acordar, etc., i la petició, la voluntat o la decisió consisteixen en una frase substituïble pel pronom això (tècnicament anomenades frases subordinades substantives). Ometre la conjunció que en aquesta mena de construccions és del tot incorrecte; per tant, cal que parem esment a no oblidar-nos-en:

Correcte

• Demanem que respongueu aquest correu tan aviat com sigui possible.

verb de petició que + frase subordinada substantiva equivalent a això

• Esperem que tingueu en compte la documentació adjunta.

verb de petició que + frase subordinada substantiva equivalent a això

El llenguatge policial, així com el judicial, té força tendència a suprimir els articles, sobretot darrere els verbs:

Incorrecte

• Trameteu còpia d’aquest document als caps de torn.

El costum fa que una persona ja familiaritzada amb la redacció policial vegi amb total normalitat una frase com aquesta, en què s’ha prescindit d'un article. Aquesta tendència, però, ha de ser rebutjada, ja que no hi ha cap motiu que justifiqui l’omissió de l’article. Els articles, tant els determinats (el, la, els, les) com els indeterminats (un, una, uns, unes), són peces necessàries de l’oració, independentment del fet que deixant-los de banda també puguem entendre el sentit de la frase. Això doncs, cal dir:

Correcte

• Trameteu una còpia d’aquest document als caps de torn.

La classificació de tots els casos en què cal posar article seria llarguíssima i poc pràctica. De fet, la millor norma que podem seguir és utilitzar-lo tal com ho fem per expressar-nos habitualment. Si ometem els articles a la frase “Envia una carta a l’administració de finques perquè triï un veí que ens representi”, en resulta una frase incompleta i gens natural: “Envia carta a l’administració de finques perquè triï veí que ens representi”.

Incorrecte

• Hi adjunto acta de lectura de drets.
• Heu de comparèixer al judici assistit de procurador i lletrat.

Correcte

• Hi adjunto l’acta de lectura de drets.
• Heu de comparèixer al judici assistit d’un procurador i un lletrat.

El gerundi compost indica una acció anterior a la del verb principal i generalment té un caràcter temporal o causal.

El gerundi simple, sol o amb complement, acostuma a formar una oració subordinada que fa la funció de complement adverbial de l’oració principal, és a dir, funciona com un adverbi, de la mateixa manera que el participi fa d’adjectiu, i l’infinitiu, de substantiu:

Per això, en aquesta funció (valor adverbial del gerundi), en què sol indicar la manera de dur a terme l’acció que expressa el verb principal, se’l pot identificar preguntant al verb principal: com…?

El gerundi és incorrecte quan expressa una acció posterior a la del verb principal o que n’és la conseqüència (gerundi de posterioritat o de conseqüència).

Incorrecte

• La policia va detenir la persona imputada, instruint-se les diligències corresponents.

L’acció d’instruir les diligències és posterior al fet de detenir la persona imputada, per la qual cosa el gerundi en aquest cas és incorrecte. Per evitar aquesta incorrecció, en comptes d’unir les accions amb un gerundi, podem fer-ho mitjançant la conjunció i, o bé amb algun altre signe de puntuació, i substituir el gerundi pel mateix verb en forma personal.

Correcte

• La policia va detenir la persona imputada i es van instruir les diligències corresponents.
• La policia va detenir la persona imputada. Posteriorment es van instruir les diligències corresponents.

En alguns casos poden ser aconsellables altres solucions, com ara l’ús de per, per la qual cosa o com que a començament de frase.

Incorrecte

• No hi va haver quòrum, quedant desconvocada immediatament la reunió de la junta de propietaris.

Atès que l’acció expressada pel gerundi (quedant desconvocada la reunió) és conseqüència de l’acció expressada pel verb principal (no haver-hi quòrum), cal corregir la frase fent servir una construcció com la següent, que indica clarament la conseqüència de l’acció principal.

Correcte

• No hi va haver quòrum, per la qual cosa la reunió de la junta de propietaris va quedar desconvocada immediatament.
• Fixeu-vos ara en els exemples següents. Si fem la prova que hem comentat abans d’invertir l’ordre de l’oració principal i la subordinada, comprovem que no tenen sentit. Els gerundis són, doncs, incorrectes.

Incorrecte

• L’empresari va fugir amb els diners, detenint-lo la policia a l’aeroport.
• Detenint-lo la policia a l’aeroport, l’empresari va fugir amb els diners.

Correcte

• L’empresari va fugir amb els diners i la policia el va detenir a l’aeroport.

Incorrecte

• L’acusat va lligar la jove, cridant aquesta, acudint-hi poc després la policia.
• Cridant aquesta, acudint-hi poc després la policia, l’acusat va lligar la jove.

Correcte

• L’acusat va lligar la jove; aquesta va cridar i la policia va acudir-hi poc després.

Si podem convertir l’oració de gerundi en una oració independent sense canviar el sentit inicial de tota la construcció, significa que ens trobem davant d’un gerundi copulatiu que cal corregir.

Incorrecte

• La demandant afirma que en aquell moment vivia amb el marit, insistint que en aquest punt ell menteix.

Correcte

• La demandant afirma que en aquell moment vivia amb el marit i insisteix que en aquest punt ell menteix.

Per això no són correctes les construccions en què fem funcionar el gerundi com un adjectiu amb valor especificatiu per complementar un nom, per exemple per especificar un tipus de document (ordenança regulant, interlocutòria disposant…). Aquests casos s’han de resoldre substituint el gerundi per un adjectiu, per una frase introduïda per un relatiu o bé per la construcció per + infinitiu. Cada context determinarà quina és la solució més adient.

Incorrecte

• […] una bossa coincidint amb la de la víctima.

Correcte

• […] una bossa coincident amb la de la víctima.
• […] una bossa que coincidia amb la de la víctima.

Incorrecte

• El jutge ha dictat una resolució requerint a la sol·licitant que presenti la prova.

Correcte

• El jutge ha dictat una resolució per requerir a la sol·licitant que presenti la prova.
• El jutge ha dictat una resolució en què / en la qual / mitjançant la qual requereix a la sol·licitant que presenti la prova.

Hi ha verbs que exigeixen l’adjunció d’un objecte o complement directe. En diem verbs transitius (veure, avisar, visitar, cridar, acompanyar, conèixer, citar, escoltar, buscar, etc.).

El català, així com passa amb altres llengües com ara el francès o l’italià, disposa dels anomenats pronoms febles adverbials (en, hi) per substituir determinats complements introduïts per una preposició (complements del nom, complements preposicionals i els diversos complements circumstancials).

Pel que fa a l’advocat, l’acusat va manifestar que en volia un d’ofici.

Els agents li han cridat l’alto, però el jove no n’ha fet cas.

Els veïns han presentat una queixa a l’Ajuntament. En parlaran a la comissió informativa.

Dilluns hi va haver junta de seguretat. Hi van assistir tots els veïns de la zona.

Mitjançant l’escrit de 19 de febrer de 2015 va sol·licitar que es revoqués la interlocutòria i que es practiquessin les diligències de prova que hi detallava.

Els mots mateix, mateixa, mateixos, mateixes són incorrectes quan s’utilitzen per reemplaçar un element expressat anteriorment. És a dir, en català no poden fer de pronom. Per evitar aquesta incorrecció, podem substituir el substantiu que hauríem de repetir pels pronoms en i hi.

Incorrecte

• D’acord amb l’article 1545 del Codi civil, si hi ha un pacte d’arres cal atenir-se al mateix a l’hora de rescindir el contracte.
• Hi ha preocupació que es perdi una gran part de la mateixa.

Correcte

• D’acord amb l’article 1545 del Codi civil, si hi ha un pacte d’arres cal atenir-s’hi a l’hora de rescindir el contracte
• Hi ha preocupació que se’n perdi una gran part.

De tota manera, no sempre podrem resoldre aquest problema amb l’ús dels pronoms en i hi. Sovint haurem de fer servir altres recursos, com ara els que exposem a continuació, que caldrà aplicar depenent del context sintàctic.

Incorrecte

• Li han trobat una navalla i han lliurat la mateixa a aquesta instrucció.

Correcte

• Li han trobat una navalla i l’han lliurada a aquesta instrucció.

Incorrecte

• El condemnat hi ha interposat un recurs d’apel·lació. En el mateix, exposa novament els fets.

Correcte

• El condemnat hi ha interposat un recurs d’apel·lació, en què/en el qual exposa novament els fets.

Incorrecte

• Van estudiar els motius de la inundació i les conseqüències de la mateixa.

Correcte

• Van estudiar els motius de la inundació i les seves conseqüències.

Incorrecte

• Un cop admesa la demanda, es va traslladar la mateixa al Ministeri Fiscal.

Correcte

• Un cop admesa la demanda, es va traslladar al Ministeri Fiscal.

(Vegeu l’ésadir, portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals)

Hi ha un ús emfàtic correcte de l’adjectiu mateix per mitjà del qual cridem l’atenció sobre el fet que és precisament tal persona o cosa, i no cap altra, a qui o a què ens referim:

En aquests casos també es pot posposar mateix al substantiu (llavors és invariable) i fins i tot aquesta forma és més recomanable, més clara: