En aquest apartat es detallen les feines més habituals que es porten a terme en el manteniment dels espais verds i jardins. Això no significa que pugui donar-se el cas que hi hagi altres tasques per realitzar, de manera més puntual o amb una freqüència més dilatada en el temps.

• Segar: tallar horitzontalment la gespa. La sega es pot realitzar amb recollida del residu vegetal o bé incorporant aquest residu vegetal a la mateixa superfície que s’està segant; en aquest cas, és necessària una màquina tallagespa que incorpori la barra de mulch (talla molt més petita la gespa i, per tant, el residu vegetal que es torna a deixar en el terreny es descompon amb més facilitat).

• Desbrossar: tallar la vegetació herbàcia amb desbrossadora. També es realitza a les vores de la gespa. Quan es fa la tasca de desbrossar, no es recull el residu vegetal generat per la vegetació herbàcia tallada, sinó que aquest es queda a la superfície del terreny.

• Escarificar la gespa: segar perpendicularment (verticalment) la gespa. D’aquesta manera s’afavoreix la seva reproducció vegetativa, ja sigui per rizomes o estolons. També ajuda a l’eliminació de la capa de feltre de residu vegetal que s’acumula en les successives segades. Aporta permeabilitat al terreny.

• Punxar la gespa: també s’anomena airejar la gespa. Realitzar petites obertures en el terreny amb la màquina punxadora amb l’objectiu de descompactar el terreny i afavorir l’entrada de nutrients a la zona on es desenvolupa el sistema radicular. De punxat n’hi ha de dos tipus:
  • Sense extracció de sòl, és a dir, unes pues es claven en el terreny, l’obren i ajuden a fer-lo més permeable.
  • Amb extracció de terreny, és a dir, la màquina punxadora extreu petites porcions de terreny, que després s’hauran de reomplir amb un material més porós que permeti el drenatge. Aquest material porós amb què s’omplirien els petits forats realitzats es recomana que sigui de tipus “sorra rentada”, per tal que augmenti la capacitat drenant del sòl.

• Instal·lar un sistema de reg: el sistema de reg és la instal·lació de canonades, programadors, vàlvules d’obertura i emissors que subministren el recurs hídric a la vegetació implantada en el jardí o espai verd. Les instal·lacions de reg, habitualment, no estan obertes tot l’any, sinó quan hi ha una demanda d’aigua per part de la vegetació (que seria entre març i octubre, segons el lloc i la climatologia). És important mantenir en correcte estat la instal·lació del sistema de reg, tant pel que fa als emissors com pel que fa al sistema de canonades i al capçal de reg (programador, filtres, sensors de pluja, sensors d’humitat, etc.). Així mateix, és important modificar i adaptar la tipologia d’emissors, tenint en compte el tipus de vegetació, i reprogramar el temps i la freqüència de reg, tenint en compte les condicions climatològiques de cada època.

• Adobar: aportar nutrients a la vegetació existent, tant a la gespa com a les plantes arbustives o l’arbrat. L’adob pot ser mineral o orgànic. Habitualment l’aportació d’adob es realitza a les èpoques de màximes necessitats de nutrients, que sol coincidir amb les èpoques de creixement de la vegetació. És necessari que l’adob que s’aporti s’adapti a les necessitats de cada moment; així, a la primavera l’adob serà més ric en nitrogen, mentre que a la tardor les necessitats en potassi i fòsfor seran més elevades.

• Aplicar tractaments fitosanitaris i control biològic: aplicar productes per prevenir o curar certes plagues, malalties i males herbes. Actualment, la tendència és realitzar protecció integrada en la vegetació, cosa que significa tenir en compte altres mètodes de lluita, no només la química. Aquests altres mètodes són l’adequada elecció de les espècies, la correcta gestió del reg i els adobs, la introducció de vegetació que afavoreixi la presència d’enemics naturals de les plagues (fauna auxiliar), etc. Cal remarcar l’obligatorietat per part dels aplicadors d’estar formats en aquesta matèria, cosa que significa tenir el carnet homologat d’aplicador i manipulador de productes fitosanitaris en el nivell que correspongui (bàsic o qualificat), segons la categoria professional de l’operari.

• Aportar encoixinats: afegir algun tipus de material, que pot ser orgànic (mulch, restes d’esporga triturada, escorça, etc.) o inorgànic (greda volcànica, ull de perdiu, graveta…), a una zona per tal d’afavorir la retenció d’humitat i evitar la proliferació d’herbes espontànies. L’encoixinat cobreix el terra, de manera que les llavors d’herbes espontànies o adventícies que es troben al terreny no poden germinar i, per tant, no competeixen pels recursos de la vegetació ni per l’espai.

• Esporgar: tallar correctament determinades branques dels arbres. Aquesta és una tasca que habitualment genera molta controvèrsia, ja que la ciutadania la percep, en cas de no realitzar-se, com un error de tècnics i jardiners. L’esporga realitzada de forma correcta, i sempre que sigui necessària, ajuda a la seguretat de l’arbrat, però quan es realitza incorrectament (ja sigui fora d’època o amb la tècnica o les eines inadequades) pot incrementar la perillositat de l’arbrat urbà. Sovint es realitza esporga per controlar les dimensions que els arbres poden assolir en la trama urbana. Per a la realització d’aquesta feina, cal estar format en temes d’arboricultura per tal de conèixer les tècniques més adequades, a la vegada que també és important la formació en els riscos que comporta aquesta tasca.

• Retallar arbustos: tallar la vegetació de tipus arbustiu habitualment per controlar-ne el creixement i les dimensions. Sovint es realitza el retall en el que es coneix com a tanques vegetals, que és la vegetació, sovint de tipus arbustiu, que s’utilitza per a tancaments d’espais o delimitacions. S’haurà de tenir en compte diversos criteris per realitzar el retall en el moment més adequat, com conèixer el moment de floració o el de fructificació, ja que a vegades succeeix que es retalla abans de la floració i ens perdem la visió d’aquest moment. Actualment també, en alguns espais verds, s’apliquen criteris de naturalització, cosa que significa intervenir menys en la vegetació i deixar que aquesta s’assembli més a l’estat natural, de manera que es pugui observar la floració, la fructificació i el canvi de color i la caiguda de les fulles.

• Plantar: plantar vegetació que prové de viver en un espai concret. Pot fer referència a arbustos, a arbres o a vivaces (plantes de temporada). Per exemple: plantació d’arbustos en un parterre (jardí dissenyat), plantació d’arbrat de substitució en un parc, etc. El criteri de canviar la vegetació amb el que es coneix com a planta de temporada dos cops a l’any, primavera i tardor, cada cop està més en desús per diversos motius:
  • econòmic: per la inversió en plantes i mà d’obra que suposa cada vegada que es canvia aquest tipus de vegetació.
  • sostenible: perquè el corrent que s’intenta seguir ara és plantar vegetació arbustiva que aporti flor i fruit però que no suposi una inversió continuada.

• Sembrar: plantar vegetació a partir de llavors. Habitualment el que se sembra és la gespa. La millor època per a la sembra de gespa sol ser la primavera i la tardor. Abans de sembrar gespa, és habitual haver instal·lat un sistema de reg que aporti les necessitats hídriques d’aquesta vegetació.

• Resembrar: sembrar llavor de gespa en les clapes o zones en què la gespa, per diversos motius (trepig, ús, mala cobertura del reg, mala sembra inicial, etc.), no s’hagi implantat correctament. Igual que la sembra, l’època òptima per realitzar aquesta tasca és la primavera i la tardor.

• Desherbar / Escardar: tasca que consisteix a treure les herbes espontànies o adventícies dels espais on no hauria d’haver-n’hi. Habitualment es parla de desherbar parterres, desherbar escocells o desherbar sauló. Es fa referència a l’escarda quan la presència d’herbes espontànies sol ser menor, i es fa amb l’objectiu d’airejar els primers centímetres de terreny per tal que les arrels de la vegetació no pateixin asfixia radicular a causa de la compactació del sòl.

• Recollir fulles: treure les fulles caigudes d’arbres i arbustos dels espais que ocupen. Aquesta és una tasca que, segons l’espai que es tingui, es realitzarà amb més o menys freqüència. No són el mateix les fulles que podem trobar en un sauló d’un espai verd per on transiten els ciutadans que les fulles acumulades als parterres d’espècies arbustives, que poden afavorir la retenció d’humitat al terreny i en el seu procés de descomposició incorporen matèria orgànica al sòl.

Sovint es poden canviar o adaptar criteris de manteniment tenint en compte condicionants com: espai de què es tracta, situació (en una barri amb molta pressió ciutadana o bé una zona de transició, per exemple), climatologia de la zona, tipus de vegetació, entorn, etc.

En cada espai s’hauran de realitzar les tasques de jardineria segons dos criteris:

• Temporalització: època de l’any més adequada per realitzar la tasca.
• Freqüència: quina repetitivitat correspon a cada tasca

A més, caldrà tenir en compte paràmetres com, per exemple:

• Climatologia
• Tipologia i ubicació de l’espai
• Tipologia de vegetació
• Condició dels recursos
• Mode de realització d’una tasca

Per poder realitzar una programació que optimitzi el temps, és necessari conèixer quins recursos materials hi ha disponibles, per tal d’assignar a cada colla o brigada aquells que facilitin les tasques que cal desenvolupar i aconsegueixin la màxima qualitat de la feina.

L’assignació dels recursos materials sol fer-se de dues formes: maquinària assignada i maquinària d’ús compartit.

Maquinària assignada

Cada colla o brigada disposa d’un petit parc de maquinària assignat, i n’és la responsable; per tant, també en realitza el manteniment preventiu per tal que estigui en correcte estat.

En aquest cas, també poden tenir algunes màquines d’ús compartit, amb tota la secció de manteniment de jardineria.

• Avantatges: En tenir unes màquines bàsiques assignades, hi ha més control i no es perd temps a saber quina màquina està disponible o no. La persona que realitza la programació de feines per a cada una de les colles, no s’ha de plantejar de quines màquines disposa cadascú; només haurà de tenir en compte aquelles que s’usen menys i que són d’ús compartit. Quan hi ha reparacions, el responsable n’ha de conèixer l’estat i per què ha succeït l’avaria.

• Inconvenients: És necessari realitzar una major inversió inicial per a l’adquisició de maquinària assignada.

Maquinària d’ús compartit

Tota la maquinària és d’ús compartit a tota la secció de manteniment d’espais verds. Segons la feina a desenvolupar s’agafa una màquina o una altra. En aquest cas, s’ha de coordinar molt bé la programació perquè hi hagi maquinària suficient per al manteniment que s’ha de realitzar.

• Avantatge: És necessària menys inversió econòmica inicial en maquinària.

• Inconvenients: Sol haver-hi més descontrol quant a responsabilitats, tant pel que fa referència al manteniment com per conèixer de quina màquina es disposa cada dia per realitzar les feines. La persona que organitza la programació de feines ha de tenir en compte de quines màquines disposa, fins i tot de les més bàsiques, per assignar-les a la brigada corresponent, tenint en compte quin manteniment han de fer.

Per poder decidir la millor opció, a més de comparar quins inconvenients i quins avantatges ens ofereix cada una, serà necessari valorar en cada municipi l’opció més vàlida, atenent també a altres criteris, com per exemple:

• Nombre de treballadors destinats al manteniment i categoria professional.
• Vehicles de què es disposa (perquè la maquinària pugui entrar).
• Si alguna part del servei està externalitzada (i per tant no és necessari cap tipus de maquinària).

Respecte a la maquinària, s’ha de tenir en compte dos aspectes:

• Amortització: la maquinària va evolucionant i té un temps d’amortització, que pot variar en funció del municipi i el valor que se li hagi donat.
• Manteniment: cal remarcar la importància de realitzar-ne el correcte manteniment preventiu per tal d’allargar la vida útil de les màquines.

També és necessari que les màquines d’ús compartit tinguin un responsable, que vetlla pel seu correcte estat i en realitza el manteniment preventiu.

A continuació, es presenta una taula on s’indica el tipus de recurs material possible i necessari per realitzar cada una de les feines anteriorment descrites. La màquines són genèriques i no corresponen a cap marca comercial.

La maquinària està contínuament evolucionant, ja que els fabricants hi realitzen millores i incorporen les últimes tecnologies, com per exemple: maquinària que funciona amb bateria (menys contaminant que el combustible), màquines que funcionen amb biodièsel, màquines amb funcionament intern elèctric, etc.

Abans d’iniciar determinades tasques, és important valorar els riscos que comporta el seu desenvolupament i plantejar-nos de quina manera s’ha de senyalitzar la zona de treball, així com la zona d’afectació, ja sigui per protegir els mateixos treballadors com per protegir el personal aliè a les feines de manteniment de jardineria.

S’ha de tenir en compte que els jardins i espais verds són via pública, on, a més d’haver-hi població, també es pot trobar circulació de vehicles, i a vegades els operaris s’hi poden trobar molt pròxims, amb el risc que aquesta situació comporta.

Per aquests motius, hi ha diverses actuacions de senyalització:

• Autosenyalització: els treballadors que han de desenvolupar les feines de manteniment han de ser visibles per a la resta. Per tant, és imprescindible l’ús de roba de treball amb marques reflectants, roba d’alta visibilitat, tant a la zona superior del cos (braços o tòrax) com a la zona inferior (cames). Així mateix, també és necessari i obligatori l’ús dels EPI (equips de protecció individual) per part dels treballadors.

• Zona de treball: s’ha de tenir en compte la zona on pròpiament es desenvoluparà la feina de manteniment, que pot ser molt variada i diversa, i també dependrà de la tipologia de tasca que s’hi estigui realitzant. En funció de l’espai i de la feina que s’hi desenvolupi, serà necessari senyalitzar, i fins i tot tancar, la zona d’actuació.

• Zona d’esporga: en la feina d’esporga, a més dels operaris, també hi ha una zona de caiguda de branques, i per tant aquest espai si que ha de quedar tancat al pas de persones. Habitualment no es tanca tota la zona d’actuació prevista per a una jornada, sinó que es va fent per trams, de manera que quedi prohibit el pas a la zona de caiguda; quan ja s’ha actuat sobre aquells arbres, aquell espai queda obert i es tanca el consecutiu. Si és zona d’estacionament o aparcament de vehicles, és recomanable avisar amb antelació de les tasques d’esporga que s’hi realitzaran, de manera que les persones que hi hagin deixat estacionat o aparcat el vehicle el puguin treure. D’aquesta manera, evitem danyar els vehicles i es facilita la feina als operaris, que no han d’estar treballant amb uns elements (cotxes) en la zona d’actuació. Per tant, s’haurà de senyalitzar la zona i avisar amb antelació, tant pel que fa als ciutadans com a la guàrdia local del municipi.

• Zona per als vehicles de manteniment: també s’ha de senyalitzar la zona on s’estacionaran aquests vehicles, per tal d’interferir el mínim possible en la circulació habitual de l’espai verd on es desenvolupin les feines de manteniment. Pot succeir que per realitzar les tasques de manteniment s’hagi d’interferir en algun carril de circulació. Si és així, la manera de procedir serà col·locar:
  • senyals d’obra,
  • senyals de reducció de velocitat i d’estrenyiment de carril,
  • senyal de la direcció que han de prendre els vehicles i,
  • finalment, els cons que fan més estret el carril.

A vegades, pel tipus de feina, no cal interferir en un carril sencer de circulació, però sí, per seguretat i per a un millor desenvolupament de la feina, s’ocupa una part del carril. En aquest cas:

• se situaran cons de manera gradual, a l’inici més junts entre si i després més separats, i
• només s’ocuparà la part necessària del carril, però no tot.

Paral·lelament a les indicacions que s’han donat, a vegades és necessari avisar la policia local del municipi per tal d’indicar si interferim o no en algun carril de circulació o si s’han de realitzar tasques que ocupen part dels vials de circulació.