L’enfocament en l’assoliment d’objectius, la prevenció i gestió de conflictes, la comunicació i escolta, i l’empatia són aspectes fonamentals en la relació que una persona amb responsabilitats de comandament ha de tenir amb el seu equip per aconseguir resultats positius a les administracions locals. L’aplicació d’aquestes habilitats està directament relacionada amb la gestió de les emocions i amb el desenvolupament de la intel·ligència emocional.
Seguint a Bisquerra(1), els antecedents de la intel·ligència emocional i, per tant, de l’educació emocional cal buscar-los en les obres que s’ocupen de la intel·ligència i l’emoció. Aquests són els dos components bàsics de la intel·ligència emocional, que, com a descriptor, s’està emprant només a partir de la segona meitat de la dècada dels noranta.
Les neurociències s'han convertit en una eina fonamental per a l'educació, el lideratge i la gestió de persones. El líder ha de provocar sentiments positius en les persones que gestiona. De fet, la neurologia atribueix un paper fonamental a l'emotivitat, que activa els mecanismes que estan a la base de la inspiració, la passió i l'entusiasme, tots elements indispensables en els estudis i en els negocis. En aquest sentit, hem d'entendre la intel·ligència emocional com una cosa capaç d'assegurar la plena implicació de persones compromeses a alliberar el seu potencial i aconseguir els resultats.
L'estabilitat emocional depèn de les nostres relacions amb els altres. La presència d'una altra persona, de fet, ens consola i, a nivell físic, no només redueix la pressió arterial, sinó que també disminueix la producció dels àcids grassos responsables de l'obstrucció de les artèries. Ja fa molts anys, en els primers estudis de les dinàmiques de grup, es va descobrir que la presència d'altres redueix dràsticament l'ansietat. Compartir experiències amb les persones ens fa bé. Es tracta, en essència, del mateix mecanisme pel qual els enamorats són capaços de provocar en el cervell de l'ésser estimat l'augment dels nivells d'oxitocina, substància que provoca una agradable sensació de vincle afectiu. Tot això passa també en diferents situacions de la vida social, com en un grup de treball. El funcionament depèn en gran mesura d'una harmonia de sentiments, que sovint està coberta per una capa exterior d'interessos de carrera i conductes tolerades pel mer respecte de les bones maneres.
El grup es reforça en una unitat més substancial a través de la posada en comú dels estats d'ànim i dels transcursos emocionals dels seus integrants. Hi ha, en definitiva, una mena de contagi emocional que repercuteix en tot l'equip. Sens dubte, un somriure, una broma…, mentre que resten importància a situacions incòmodes, al mateix temps disposen més a l'optimisme i vinculen més les persones que componen el grup. Una situació de malestar prolongat pot danyar les relacions interpersonals, fins a arribar a entorpir el rendiment professional, ja que el cervell veu minvar la capacitat de processar informació i reaccionar eficaçment. D'altra banda, un ambient relaxat i reconfortant és el lloc ideal per posar cos i ment en harmonia, i anul·lar ansietat i preocupacions que erosionen les capacitats intel·lectuals i l'eficiència de l'equip. L'angoixa generada per un estat d'ansietat no només afecta les capacitats mentals, sinó que torna les persones menys intel·ligents des del punt de vista emocional.
Podem llavors concloure que un clima de mútua col·laboració, solucions creatives, amenitat a la feina, sempre en un entorn d'alta productivitat i resultats, afavoreix enormement l'eficàcia d'un equip i pot ser determinat per una atmosfera positiva, creada per la voluntat i l’acció del líder.
Extret de l’article “La inteligencia emocional para liderar”. Catalina Pons, consultora de màrqueting de serveis i comunicació.
A continuació, ens referirem als antecedents centrats en l'emoció, entre els quals caldria esmentar:
El 1986, W. L. Payne presenta un treball amb el títol A study of emotion: Developing emotional intelligence; self integration; relating to fear, pain and desire (op. cit. per Mayer, Salovey i Caruso, 2000). En aquest document, Payne planteja l'etern dilema entre emoció i raó. Proposa integrar emoció i intel·ligència de tal forma que a les escoles s'ensenyin respostes emocionals als nens, sense obviar que la ignorància emocional pot arribar a ser destructiva. Convida els governs a ser receptius i preocupar-se dels sentiments individuals.
D'aquest article, un dels primers sobre intel·ligència emocional dels quals tenim referència, és interessant destacar que es refereix a l'educació de la intel·ligència emocional.
El 1985, Bar-On va utilitzar l'expressió EQ (emotional quocient) a la seva tesi doctoral. Segons explica, el terme va ser establert el 1980 (Bar-On, 2000), tot i que sembla que fins al 1997, moment de publicar-se la primera versió del The emotional quotient inventory(2), no va tenir difusió.
El més important de les idees de Goleman seria que les competències emocionals es poden aprendre.
L'ímpetu de l'interès per la intel·ligència emocional es va iniciar amb dos articles publicats en revistes especialitzades (Mayer, DiPaolo i Salovey, 1990; Salovey i Mayer, 1990), si bé sobretot amb aquest darrer, amb el títol Emotional intelligence. Va ser el llibre Inteligencia emocional, de Daniel Goleman(3), best-seller internacional, el que va difondre aquest concepte espectacularment. Goleman reconeix que es basa en el treball de Salovey i Mayer (1990). Goleman diferencia la intel·ligència emocional de la intel·ligència general, i arriba a afirmar que la primera pot ser tan poderosa o més que la segona i que el QE (quocient emocional) a la llarga substituirà el QI.
D’aleshores ençà, la intel·ligència emocional ha estat definida i redefinida per diversos autors. Mayer, Salovey i Caruso (2000) exposen tres maneres de concebre-la: com a tret de personalitat, com a habilitat mental i com a moviment cultural (Zeitgeist).
El pensament i la raó han aportat gran plasticitat adaptativa a l’individu, però el que realment li ha permès sobreviure pràcticament en qualsevol ambient sobre la Terra ha estat la vida emocional, que esdevé el fonament del psiquisme.
Salovey i Mayer proposaren de forma explícita el concepte d’intel·ligència emocional com un conjunt d’habilitats que inclouen una adequada comprensió, avaluació, regulació i expressió de les emocions, és a dir, el control d’un mateix afavoreix l’assoliment de les metes proposades.
Per tant, el concepte d’intel·ligència emocional no el crea Goleman, sinó que prové de Salovey i Mayer. Salovey i Mayer varen crear el concepte d’intel·ligència emocional a final dels anys 80. Els mateixos autors exposen que introduïren aquest concepte per remarcar el lligam existent entre raó i emoció.
Per aquests autors, les habilitats de la IE són:
“L’habilitat de percebre amb precisió, valorar i expressar emoció; l’habilitat d’accedir a sentiments i/o generar-los quan faciliten pensaments; l’habilitat de comprendre l’emoció i el coneixement emocional, i l’habilitat de regular les emocions per promoure el creixement emocional i intel·lectual.” (Mayer i Salovey, 1997)(4)
Segons Goleman, el CE (coeficient emocional) pot substituir en el futur el CI (coeficient d’intel·ligència), que ja té cent anys d’existència. El CI no és un bon predictor de l’èxit a la vida; el 80% depèn d’altres causes, moltes d’elles de tipus emocional. Ni el CI ni el rendiment acadèmic són bons predictors de la productivitat en el treball.
Les persones amb èxit es diferencien per les seves habilitats, presents des de la infància, per dominar la frustració, controlar les emocions i interactuar amb altres persones.
La intel·ligència emocional és independent de la intel·ligència acadèmica, i la correlació entre CI i benestar emocional és baixa o nul·la.
La consciència emocional es pot definir com la capacitat per prendre consciència de les pròpies emocions i de les emocions dels altres, incloent-hi l’habilitat de captar el clima emocional d’un determinat context.
Inclouria les capacitats següents:
La regulació de les emocions és la capacitat per manejar les emocions de forma apropiada.
Suposa prendre consciència de la relació establerta entre emoció, cognició i comportament; emprar estratègies d’afrontament correctes; tenir capacitat per generar-se emocions positives, etc.:
Aquesta competència inclou un conjunt de característiques vinculades a l’autogestió personal, entre les quals es troben l’autoestima, l’actitud positiva davant la vida, la capacitat per analitzar críticament les normes socials, la responsabilitat, la capacitat per buscar ajuda i recursos, i l’autoeficàcia emocional:
La intel·ligència interpersonal és la capacitat per mantenir bones relacions amb altres persones.
Aquesta competència suposa dominar les habilitats socials; tenir capacitat de comunicar-se de forma efectiva; tenir respecte, actituds prosocials, assertivitat, etc.:
Les habilitats de vida i benestar són el conjunt de capacitats per adoptar comportaments apropiats i responsables de solució de problemes personals, familiars, socials i professionals.
Aquestes habilitats, que tenen com a finalitat potenciar el benestar personal i social, són:
Jo | Els altres | |
Consciència emocional |
Autoconsciència:
|
Consciència social:
|
Gestió emocional |
Autogestió:
|
Competències socials:
|
Competències de la IE.
Com podem observar, aquestes competències estan estretament lligades a les funcions de direcció i comandament per tal de poder crear equips de treball motivats.
Per això la persona que lidera un equip ha de poder:
Les habilitats que s’integren en la intel·ligència emocional poden ser apreses i són susceptibles d’entrenament. Com en qualsevol altra àrea, es requereix la pràctica de conductes i comportaments, que, un cop integrats, formaran un hàbit.
Les competències emocionals són:
Emoció és un estat afectiu que consisteix en una activació fisiològica breu que es manifesta com a resposta a estímuls que alteren la nostra conducta habitual.
“Coneix-te a tu mateix”, digué Sòcrates. Això significa saber què sentim i posar-hi nom; conèixer quin és el nostre potencial, per quins valors i creences ens movem i quines aptituds i actituds posem en joc, i detectar les nostres conductes poc adaptatives que dificulten les relacions, la realització dels nostres objectius i el desenvolupament del potencial de les persones. Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, com podem pretendre arribar a conèixer els altres? La consciència de les pròpies emocions és la competència emocional, fonament a partir del qual es construeixen totes les altres.
Implica que hom ha avaluat de forma conscient o inconscient aquest estímul (per exemple, la por, la sorpresa o l’ensurt). Les emocions:
Les emocions primàries són valuoses per a la nostra supervivència i el nostre benestar. Arriben de pressa i se’n van de pressa. Per beneficiar-nos-en, cal reconèixer-les i usar-les com a guia.
Hi ha desacord entre diversos autors sobre quines emocions poden considerar-se primàries o no.
Emocions primàries:
Emoció | Efectes afins | Funció |
Por | Ansietat, incertesa, inseguretat | Protecció, anticipació de l’amenaça o el perill |
Sorpresa | Ensurt, astorament, desconcert | Orientació davant de les novetats i els imprevistos |
Aversió | Disgust, fàstic, repugnància | Rebuig, distanciament de l’objecte aversiu |
Ira | Ràbia, enuig, fúria, irritabilitat | Destrucció |
Alegria | Diversió, eufòria | Reproducció de l’episodi positiu |
Tristesa | Pena, pessimisme, soledat | Reintegració personal |
Estímul | Emoció | Funció |
Greuge | Enuig, ira | Destrucció |
Pèrdua | Tristesa | Reintegració personal |
Amenaça | Por | Protecció |
Estímul positiu | Alegria | Reproducció de l’episodi positiu |
Novetat | Sorpresa | Orientació davant dels canvis |
Estímul insà | Aversió | Preservació d’hàbits saludables |
Els sentiments produeixen altres sentiments, fins al punt que es pot produir tota una cascada, com en l’exemple següent:
Per poder gestionar correctament les emocions, cal, en primer lloc, aprendre a donar-los nom. Si no tenim paraules per posar nom a les nostres emocions, no podrem controlar-les.
D’aquí deriva la importància d’incrementar el nostre vocabulari emocional.
L’autoconsciència és la competència emocional fonamental sobre la qual es construeixen les altres, i comprèn:
A continuació, fes l'Exercici 1. Activitat d'autoreflexió.
La regulació emocional consisteix a reconèixer les pròpies emocions i sentiments i saber-los dirigir en lloc de deixar-nos portar per ells.
Només a partir del propi coneixement podem aconseguir una bona regulació emocional. Es tracta de reconèixer el que sentim i expressar-ho a la persona adequada, en el moment oportú, de la forma adient i amb el propòsit just.
Les microcompetències que configuren la regulació emocional són:
Situació viscuda | Emoció | Reacció primitiva | Reacció social evolucionada | Dinàmica interna | Conseqüències |
Perill | Por | Fugida | Demanar ajuda | Acceptar els límits de l’existència | Elaborar un sistema de seguretat |
Pèrdua | Tristesa | Aïllament | Demanar consol | Acceptar la separació | Elaborar el dol |
Injustícia | Ràbia | Agressió | Demanar permís d’expressió i canvi | Acceptar les diferències i negociar | Elaborar el vincle |
Guany | Alegria | Manteniment del plaer de manera egocèntrica | Compartir l’alegria | Acceptar el plaer | Elaborar la nostra qualitat de vida |
Taula de regulació emocional.
El concepte del jo (consciència de si mateix, concepte de si mateix) s’aprèn al llarg de les diferents etapes de la nostra vida i va canviant com a resultat de la interacció amb l'entorn, encara que amb els anys es va consolidant i organitzant de forma estable.
A la infantesa s'estableixen els ciments sobre els quals s'anirà construint el nostre jo; per això és important tenir en compte que allò après d'infants entrarà en crisi a l'adolescència, i donada aquesta dinàmica i flexibilitat serà més fàcil incidir en allò susceptible de millorar que quan arribem a l'edat adulta.
L’autoestima és el concepte que tenim de la nostra vàlua i es basa en tots els pensaments, sentiments, sensacions i experiències que sobre nosaltres mateixos hem anat recollint al llarg de la nostra vida.
La diferenciació progressiva que s'estableix entre el nostre ésser i el dels altres i l’experiència viscuda donaran contingut al nostre ésser. Així, les expectatives i percepcions dels altres i de les normes, les valoracions d’aquells que considerem “importants”, els èxits i fracassos, els propis judicis d'autoavaluació, l'autoestima, l'autoeficàcia… construiran el nostre jo.
Tots necessitem tenir una bona autoestima, independentment del nostre sexe, edat, cultura, feina i objectius a la vida. L’autoestima afecta pràcticament totes les facetes de la nostra vida:
L'autoestima es construeix a partir de dos processos, l'assimilació i la reflexió, a partir dels quals de petits interioritzem les opinions, l'estimació i la valoració de les persones importants, com són els pares al començament i progressivament els amics, l'escola, els companys, etc. En la nostra societat, els missatges de persones d'èxit, atractives, amb diners, competitives, amb valors materialistes i consumistes que projecten els mitjans de comunicació, provoquen frustració per a la majoria d'homes i dones, que no poden assolir aquest ideal.
Per això és tan important incidir en l'aprenentatge dels recursos i les habilitats necessàries per desenvolupar una autoestima positiva, que permeti superar les dificultats que es presentin i garantir la projecció futura com a persona.
Una persona líder amb una bona autoestima: | Una persona líder amb manca d’autoestima: |
Actuarà independentment. Assumirà responsabilitats. S’enfrontarà a nous reptes amb entusiasme. Estarà orgullosa de les seves conquestes. Demostrarà amplitud de sentiments i emocions. Tolerarà bé la frustració. Se sentirà capaç d’influir en els altres. |
Desmereixerà el propi talent. Sentirà que els altres no la valoren. Se sentirà impotent. Serà molt influenciable pels altres. Tindrà pobresa d’emocions i sentiments. Evitarà les situacions que li provoquen ansietat. Es posarà a la defensiva i es frustrarà amb facilitat. Donarà la culpa als altres de les seves febleses. |
Elements que integren l'autoestima:
Per millorar l'autoestima hem de tenir en compte les qüestions següents:
Ara pots fer l'Exercici 2. Mesurador d’importància.
Les distorsions cognitives són cognicions o pensaments que tendeixen a ser inexactes i imprecisos. Tenen un caire invariablement general i no tenen en compte les circumstàncies i característiques particulars. Només deixen veure una cara de la qüestió i ofereixen una imatge desequilibrada. Es basen en processos emocionals i no pas racionals:
Les teories sobre la motivació constitueixen una branca de la psicologia que s’ocupa de la comprensió de l’activació, organització i direcció de la conducta envers la consecució d’objectius. La paraula motivació ve del mot llatí motivus, que significa “força motriu”. Aquesta etimologia ja ens indica que per a la filosofia clàssica la motivació derivava d’una força interna identificada amb la voluntat i subjecta al lliure albir o lliure arbitri. Amb el temps, però, el concepte es va anar enriquint amb la introducció de forces deterministes, com ara el context i la genètica, o forces irracionals, la qual cosa ha donat lloc a una pluralitat d’enfocaments moderns sobre la qüestió. Els models motivacionals avancen cap a dotar de gran importància la dimensió cognitiva.
Les teories cognitives de la motivació consideren que la conducta depèn de la interpretació que fan els individus de la informació.
new_pdf_page
La motivació no es considera un conjunt mecànic o innat de processos, sinó un conjunt intencionat i persistent de comportaments basats en la informació disponible. Les expectatives, sobre la base d’experiències passades, serveixen per dirigir la conducta cap a objectius determinats.
L’escola cognitiva s’interessa per les expectatives que cada individu associa als esdeveniments futurs, les opcions alternatives, l’establiment d’objectius i el càlcul de probabilitats d’èxit. Posats a triar entre dues opcions, la que més motivarà serà la que maximitzi una funció que combina el valor i la probabilitat d’èxit. Dins d’aquesta escola, Victor Vroom exposà al 1964 el model cognitiu de motivació a la feina. En aquesta teoria s’entén que cada persona es comporta de manera racional en la decisió de cap on dirigir el seu esforç; així que invertirà treball i esforç en tasques que li retornaran els resultats que desitja.
Les principals proposicions d’aquesta teoria són:
Així, Vroom formula un model que intenta predir l’elecció entre tasques o nivells d’esforç:
Força= valor x expectativa
Motivació, expectatives i recompenses.
new_pdf_page
Destaca el paper motivador dels objectius específics en el comportament de l’individu:
Hi ha situacions i persones per a les quals les recompenses extrínseques no són suficients. Quan les persones realitzen activitats per satisfer necessitats amb causa personal, actuen per motivació intrínseca. Això vol dir que el comportament està autoregulat i sorgeix de les necessitats, els interessos o les curiositats personals.
En aquesta línia trobem la teoria del flux (Mihály Csíkszentmihályi(5)). Aquest autor denomina flux a l’estat de concentració en què es dóna una implicació total en l’activitat que s’està duent a terme. Durant aquest estat, les accions, pensaments i moviments se succeeixen els uns als altres amb naturalitat, enmig d’una enorme satisfacció i una aparent facilitat encara que la tasca sigui molt difícil.
Una de les principals condicions perquè es doni el flux és el nivell de repte òptim. És a dir, la situació en què el nivell d’habilitat de la persona és igual al nivell de dificultat de la tasca.
Daniel Pink(6) mostra evidències que els incentius econòmics només compleixen una funció motivadora en tasques repetitives, mecàniques o rutinàries. Per a aquelles tasques amb valor afegit, els incentius no només no compleixen la funció, sinó que a més tenen l’efecte contrari.
Exposem en primer lloc tres eines concretes per implementar les solucions proposades per les teories de la motivació:
L’aplicació a la pràctica en les organitzacions exigiria:
new_pdf_page
Es descriu l’objectiu ideal en termes de motivació amb l’acrònim SMART:
Per altra banda resulta molt recomanable que les persones treballadores participin en el procés d’establiment de fites, ja que produeix un major grau de compromís.
La teoria del flux té una important aplicació, ja que es pot disminuir l’avorriment, l’apatia, la preocupació o l’ansietat ajustant dues variables:
Quins són els motors de la motivació intrínseca?:
La teoria de Daniel Pink, fonamentada en sòlids estudis sobre la motivació, ens aporta un nou paradigma, ja que si sempre s'ha cregut que els incentius econòmics tenien força motivadora per aconseguir resultats, Pink demostra que aquests incentius, no solament no tenen aquest poder, sinó que tenen l'efecte contrari.
El model proposat per Pink suposa posar el focus en les motivacions intrínseques. El que no podem obviar és que també suposa una manera diferent de liderar equips de treball, en què allò professional i allò personal s'han de tractar d'una manera més holística.
Reconèixer les emocions dels altres és la capacitat de percebre amb precisió les emocions i perspectives dels altres. Atès que som éssers socials per naturalesa, cal parar una atenció especial a aquest aspecte de la intel·ligència emocional.
L’empatia és la capacitat personal de connectar, respectuosa i sincerament, amb els sentiments i les emocions d’una altra persona i de comprendre’n els arguments i els punts de vista. No es tracta de sentir el mateix que l’altra persona, ni d’adoptar-ne els sentiments com a propis, ni d’estar-hi d’acord, amb la consegüent pèrdua d’identitat.
La clau per intuir les emocions dels altres consisteix a sintonitzar amb els canals de comunicació no verbal i a escoltar sense prejudicis.
Els signes xinesos que formen la paraula escoltar són quatre: les orelles, els ulls, l’atenció i el cor, i són molt significatius per entendre aquesta capacitat. Per a la cultura xinesa, escoltar és estar atent a les paraules, als gestos, a la postura corporal, és entendre la situació i qui parla d’aquesta situació. Existeixen, doncs, tres canals d’informació bàsics:
Les persones que volen i saben expressar les seves emocions autèntiques inspiren confiança perquè hi ha coherència en el missatge en tots els canals d’expressió.
L’empatia és la capacitat de situar-se mentalment en el lloc de l’altre i entendre’n els sentiments, les emocions i els problemes, sense que impliqui estar-hi d’acord.
Es tracta de mostrar que s’han entès les necessitats de l’altre, preguntant, assentint, reformulant, tenint en compte la seva personalitat. És el procés mitjançant el qual preveiem les expectatives i els estats psicològics dels altres.
Només coneixent i entenent l’altra persona es pot saber com presentar-li els arguments i les idees de manera que les trobi acceptables. I aquest coneixement només és possible obtenir-lo escoltant aquesta persona, i escoltant-la de manera empàtica. Es tracta primer de comprendre i després de ser compresos, ja que moltes vegades, en la comunicació, es cau en l’error de creure més important allò que hem de dir que allò que hem d’escoltar.
És imprescindible desenvolupar la capacitat d’escoltar, tant allò que ens diu l’interlocutor com allò que sent i allò que no expressa.
Hi ha també altres avantatges complementaris en el fet d’escoltar els altres, com ara:
Els passos que cal seguir per fer una escolta empàtica són:
Sabies que…
La noció d’empatia es va utilitzar per primera vegada en el context de l’apreciació artística. A final del segle XIX i inici del segle XX, l’empatia va ser considerada essencial per comprendre l’estètica, la idea que una persona pot veure’s profundament afectada per la disposició anímica d’un quadre o una escultura. Theodor Lips (1903-1964) va utilitzar el terme einfühlung per referir-se al tipus de sentiments que poden aparèixer en el cos.
Es coneix com les “dotze típiques“ els dotze tipus de respostes que utilitzen la majoria de les persones quan escolten. Són les següents:
Les dotze | Explicació | Exemples |
Manar, dirigir | Dir a l'altre el que ha de fer. | “Has de…”, “Cal que…” |
Amenaçar | Dir a l'altre el que li pot passar si no fa el que li diem. | “Si no fas això, llavors…” “Millor que facis això; en cas contrari…” |
Sermonejar | Al·ludir a una norma externa per dir el que ha de fer l'altre. | “Els nens no ploren.” “Has de ser responsable.” |
Donar lliçons | Al·ludir a l'experiència per dir el que és bo o dolent per a l'altre. | “Els joves d’ara només penseu en els dies de festa.” |
Aconsellar | Dir a l'altre què és el millor per a ell/ella. | “El que hauries de fer és...” |
Consolar, animar | Dir a l'altre que el que li passa és poc important. | “Ja et passarà.” “No et preocupis…” |
Aprovar | Donar la raó a l'altre. | “Estic d'acord amb tu; el millor és…” |
Desaprovar | Portar la contrària a l'altre. | “Això és una bajanada i no és important.” |
Insultar | Menysprear l'altre pel que diu o fa. | “Això et passa per bleda.” |
Interpretar | Dir a l'altre el motiu ocult de la seva actitud. | “En el fons, vols cridar l'atenció.” |
Interrogar | Treure informació a l'altre. | “Quan? On? Per què?” |
Ironitzar | Riure’s de l'altre. | “Sí, és clar!” |
Les “dotze típiques” tenen en comú que són un obstacle per a la comunicació, ja que no afavoreixen que la persona que parla sigui compresa.
Totes inclouen un judici negatiu sobre l'altre (jo sé el que ha de fer i ell/ella no; el que li passa no és important; m'està ocultant quelcom, etc.), encara que per descomptat no sigui aquesta la intenció de qui les utilitza.
A més, en totes, el que pretén ajudar es converteix en la mesura dels problemes que té el que parla; per tant, és una ajuda centrada en el que ajuda i no en el que demana l'ajuda.
Models d’escolta | Estar d’acord amb l’altre | No estar d’acord amb l’altre |
Posar-se en el lloc de l’altre | Simpatia |
Empatia |
No posar-se en el lloc de l’altre | Egopatia |
Antipatia |
Les persones que pertanyen a un equip de futbol o un grup polític s'anomenen simpatitzants.
Què vol dir tenir simpatia cap algú? Si una persona està d’acord amb algú i, a més, si estigués en el seu cas faria el mateix, es genera un procés d’aquest tipus.
Es podria caure en l’error d’identificar-se tant amb l’altra part que es podrien arribar a perdre els propis objectius.
En canvi, l'antipatia es refereix a la situació en què una persona no està d’acord amb una altra i, a més, és incapaç d’entendre la seva posició perquè no es posa en la situació o, simplement, no accepta el seu punt de partida. L’antipatia és una bona font de desacords per la càrrega emocional que comporta.
Un altre fenomen relacionat amb l'escolta s'anomena egopatia. Es refereix a la situació en què una persona està d’acord amb una altra però és incapaç de posar-se en el seu lloc. Aparentment, tens la sensació que estàs escoltant, però simplement t’escoltes a tu mateix.
L’egopatia és una gran trampa que ens priva d’escoltar i que provoca que l’altre deixi de transmetre informació.
Quan una persona se sent escoltada, se sent valorada, acceptada i estimada. Només cal recordar aquesta dita popular: «Déu ens va fer amb dues orelles i una boca per escoltar el doble del que parlem».
Alguns dels comportaments que afavoreixen l'empatia són:
Ara pots fer l'Exercici 3. Models d’escolta.